• Imprimeix

Localitzat un document notarial del 1664 on es parla de l'Àliga de Vilafranca del Penedès

28/02/2018 12:02
Borrador Josep Martí Major 1663-1664.

En els treballs de recerca documental que l’historiador Jordi Vidal realitza de forma sistemàtica en els fons de l’arxiu, ha trobat un document notarial datat del 1664 en el qual els administradors de la confraria de Sant Eloi, signen un contracte amb Benet Artigues, pintor, per restaurar l’àliga de Vilafranca. El document, amb notables taques d’humitat que el fan molt complicat de llegir, s’ha hagut de transcriure a l’Arxiu Comarcal amb l’ajut de llum ultraviolada, que permet fet visibles escriptures gairebé esborrades.  

En aquest contracte, s’especifica que ha de daurar l’àliga des del cap fins a les ales amb pans d’or fi i la corona, s’ha de daurar amb or de sisa, que és una tècnica especial per aplicar els pans d’or sobre els metalls.

Per fer aquesta feina, estableixen un preu de dotze lliures a pagar, la meitat a la signatura del contracte i l’altra meitat un cop acabada la feina i amb el vistiplau d’un daurador que per aquells dies es trobés a Vilafranca.

Per analitzar el contingut del document de forma minuciosa, des de l’Arxiu ens hem posat en contacte amb un especialista en el bestiari simbòlic i festiu, Daniel Vilarrúbias, i ens ha aportat tot un seguit de detalls que són prou interessants per donar-los a conèixer:

 

  1. El cap es volia daurar amb or de veritat, segurament perquè podria ser una peça de talla i es considerava d’una major importància i durabilitat. Aquesta part a daurar amb or fi devia finalitzar al rivet que marcava la transició entre el cap i el coll o buc del cos de l’animal.
  2. Les plomes havien de ser en relleu, gravades –potser eren fetes de cuir repujat, com les que encara avui es veuen a l’àliga de la Bisbal d’Empordà- i havien de ser acabades amb dauradura d’oripell, un succedani del pa d’or, d’un cost econòmic menor que el que s’utilitzava per a la construcció i policromat de retaules, elaborat a partir d’una finíssima làmina de llautó.
  3. L’artesà que rep l’encàrrec era un artífex local, per tant, una persona d’ofici però no un personatge d’alta volada artística, tal i com acostumava a passar amb aquest tipus d’elements o construccions més o menys efímeres, amb la mateixa concepció que un decorat escenogràfic de qualitat.
  4. El fet que també es dauri el cap i, a més, sigui tot “conforme està la vella” permet pensar que l’àliga fou feta totalment de nou aquest any 1664 o que, almenys, es va intentar. Recordem que no tenim una àpoca o rebut de pagament d’uns serveis ja prestats, sinó una minuta o esborrany per a la redacció in extenso d’un contracte. Que aquest encàrrec es portés o no a terme (que en principi hem de pensar que sí) és quelcom que no podem demostrar. Només es demostra que s’ha fet allò que es cobra.
  5. Sí que podem garantir que l’àliga vilafranquina anterior a 1664 era considerada com a “vella” i que des del gremi dels Elois es va considerar oportú de fer-ne una de nova per tal que fos digna representant de la institució que la mantenia i treia al carrer. No sabem si era la mateixa àliga que es menciona el 1601 a les pàgines del Llibre Verd, o encara una de posterior.
  6. L’Àliga de Vilafranca del segle XVII era, com la de Barcelona i totes les restants, completament daurada i coronada. 

 

Transcripció de part del text

Sobre lo fer de la àligua de la confraria de St. Aloy entre los honorables administradors de dita confraria de una part y mossen Banet Artigues, pintor de la present vila de part altra, són estats fets els pactes seguents.

Primerament los honorables administradors Francesc Domenech, Francesc Sala, Josep Andó y Francesc Miquel, administradors lo present y corrent any de dicta confraria, dóna a daurar la àligua a dit Artigues per a quinze del mes de novembre prop vinent, ço és lo cap fins a la fresadura haye de ser de or fi y tinga la corona daurada de or de sisa[1] y tot lo restant de dita àligua se haye de cubrir de plomas daurades de or y pell segons la mostra que he entregada, ab que hayen de ser picades conforme esta la vella, y que dit Sr Banet, la dega fer a costa sua, acceptat adobar la fusta y, feta, haye de ser judicada per lo daurador qui vuy[2] està en la present vila, per la qual promet donar·li y pagar·li 25 ll[iures], ço és, 12 lliures 10 sous comptants, fet lo present acte y las restants se don que hauran acabada la obra i açò ab obligació de béns [...] y lo dit Banet Artigas accepta lo adobar dita àligua com dalt està dit sens dilació y reb ditas obligacions [.../...]

[1] [mordent d'ocre o de vermelló, cuit amb oli de lli, que els dauradors usen per a fixar els pans d'or]

[2] [avui dia]