• Imprimeix

Un petit recull de les característiques més comunes del llibre antic

04/09/2018 10:09
Una portada clàssica

Portada del Rituale ecclesiae et dioecesis Gerunden, de 1736 [AHG. Biblioteca, I-535]

Aprofitem la commemoració dels 550 anys de la mort de Johannes Gutenberg, inventor de la impremta, per fer-vos quatre pinzellades sobre un tipus de document existent a molts arxius però que sovint ha quedat relegat a segon terme. Ens referim al llibre antic.

Què s’entén per llibre antic?
Segons les normes internacionals ISBD(A): I­nternational Standard Bibliographic Description for Older Monographic Publications (Antiquarian), la definició de llibre antic engloba qualsevol monografia publicada abans de 1801, així com els llibres actuals produïts a mà o amb mètodes que continuïn la tradició del llibre imprès manualment. A Catalunya, el conjunt de llibres impresos antics dipositats als arxius i biblioteques del país configuren el patrimoni bibliogràfic català.

Què diferencia un llibre antic d’un llibre modern?
Essencialment, el procés d’impressió i la disposició de la informació dins el volum. Però avui no explicarem els diferents mètodes d’impressió sinó que detallarem les característiques més comunes que identifiquen el llibre antic.

La impremta fou inventada al voltant de 1450. Els llibres impresos entre aquesta data i l'any 1500 s'anomenen incunables. Però a  banda de la data d’impressió --dada bàsica-- existeixen altres característiques que identifiquen els llibres antics. Una de les més importants és l’aparença de la portada (la primera pàgina del llibre on apareix l’autor i el títol de l’obra). En el llibre antic la portada pot tenir un aspecte barroc: el text està emmarcat dins d’una orla, s’utilitzen dues tintes (negra i vermella) i el títol sol ser molt llarg i ple d’invocacions (als sants, a la Mare de Déu o a membres de l’Església o de la noblesa).

Més enllà de la portada, cal observar el volum en conjunt. En el món de l’antiquària es parla d'edicions, variants i tirades d'una mateixa obra. Quan l'impressor havia imprès diversos fulls d’un llibre, s’adonava d'una errada i la corregia modificant els tipus mòbils. Això provocava petites diferències (molt subtils) entre els exemplars d'una mateixa tirada: espais en blanc col·locats en diferents llocs del text, comes corregudes o paraules escapçades. Aquestes variacions donen lloc a tirades distintes.

Quant a l’estructura interna del volum, els primers llibres impresos (segle XVI) segueixen els costums de les obres manuscrites: no tenen portada, no es marca la pausa entre paràgrafs, usen moltes abreviatures i es deixa en blanc l'espai de les caplletres perquè el propietari del llibre les faci miniar. També és molt comú en el llibre antic imprimir notes a peu de pàgina, postil·les (anotacions marginals fora de la caixa d'impressió), estampes, escuts reials i imatges de sants.

Altres elements que identifiquen un volum com a llibre antic

Corondells i puntillons. Són les línies verticals i horitzontals del full de paper fàcilment visibles a contrallum. Provenen del procés de fabricació del paper, ja que són l’empremta que deixa l’entramat metàl·lic que sosté la pasta de paper mentre s’està assecant. Entre els corondells i els puntillons sempre apareix la filigrana, la marca del fabricant de paper que sol tenir forma d’animal, planta o figura geomètrica. La posició dels corondells i puntillons informa sobre la quantitat de plecs que ha patit el full de paper inicial, abans de ser enquadernat.

Reclams. No es tracta d’un sistema per a apressar ocells, sinó que són les tres lletres que apareixen al peu de pàgina i que reprodueixen les tres primeres lletres de la pàgina següent. Aquests reclams serveixen de guia per a l'ordenació dels fulls en el moment del relligat i l'enquadernació.

Marques de capítol. És l’alternança de colors quan s’inicia un nou capítol. També es fan servir els calderons (signe ¶) que indiquen l’inici dels paràgrafs.

Signatura. Combinació de lletres i xifres que informa sobre la forma i la quantitat de quaderns del llibre. En el llibre antic és habitual l'errada en la paginació o foliació dels fulls; gràcies a la signatura es pot saber si el llibre que tenim a les mans està sencer.

Llibre antic1Fragment de Constitutiones congregationis Tarraconen et Caesaraugustae Claustralis Sanctiss, de 1662
[AHG. Biblioteca, I-539]

Encartament. Fragment de paper que substitueix part o tot un full. Per exemple, un tros de paper que amaga l'any d'edició amb un dibuix i es reimprimeix amb un any diferent.

Colofó. És l’anotació situada al final d’un llibre per indicar el lloc i la data d'impressió i el nom o marca de l’impressor.

Marques de posseïdors. No ens referim a la taca provocada pel cafè vessat pel propietari del llibre mentre llegia a la vora del foc, sinó dels ex-libris o anotacions manuscrites que informen sobre les vicissituds d'un exemplar en concret. És molt útil per a reconstruir -–encara que sigui virtualment-- biblioteques desaparegudes.

Per últim i com a curiositat, els bibliotecaris catalans utilitzem l’empremta per a identificar amb exactitud l’obra que s'està catalogant, com si fóssim part del cos policial. L'empremta en el món del llibre és un sistema escocès de control que identifica l'edició exacta del llibre i que es basa en l’extracció dels caràcters (lletres o números o símbols) que apareixen en unes zones preestablertes dels volums. La fórmula està constituïda per quatre grups de quatre caràcters, extrets per parelles, de l’última i la penúltima línia de quatre pàgines determinades, i per uns elements complementaris.

Acosteu-vos al llibre antic i observeu-lo detingudament. Més enllà del contingut temàtic de l’obra, el que teniu a les mans és un objecte que ens informa de l’època en què va ser creat.

El llibre antic es valora principalment per la seva raresa o excepcionalitat. La qualitat de l'ornamentació, l'enquadernació, la tipografia i les il·lustracions fa que alguns llibres antics puguin arribar a cotitzar-se en el mercat de les obres d'art.

Per a més informació: