• Imprimeix

'Documents d’una vida', Joana Raspall i Juanola

Aquesta secció neix amb l’objectiu de divulgar i per tant d’omplir de vida els documents que es conserven a l’Arxiu Comarcal del Baix Llobregat. La iniciem amb documents i articles de premsa sobre la trajectòria i l’obra de l’escriptora Joana Raspall Juanola. Aquests documents es donaran a conèixer periòdicament. Amb posterioritat, l’Arxiu elaborarà un dossier destinat a les escoles amb els documents d’aquesta secció i amb d’altres que es puguin incorporar més tard

Joana Raspall

Joana Raspall i Juanola l'any 1931. Foto d'estudio de José Alonso. Arxiu Comarcal del Baix Llobregat. Col.lecció ciutadana de St. Feliu de Llobregat. (Foto cedida per Joana Raspall).

Enguany l’escriptora santfeliuenca Joana Raspall Juanola fa 100 anys i per això la Comissió Ciutadana de l’Any Joana Raspall està organitzant una sèrie d’actes commemoratius que tenen la finalitat de divulgar la vida i l’obra d’aquesta escriptora, una de les principals figures de la literatura infantil i juvenil en català.

L’Arxiu Comarcal del Baix Llobregat vol contribuir a aquesta iniciativa amb allò que és propi d’aquesta institució: els documents i l’hemeroteca de l’Arxiu. Per això avui presentem una nova secció del web, titulada “Documents d’una vida”, que té com a objectiu donar a conèixer una selecció de documents que mostra aspectes de la vida i de l’obra de Joana Raspall.

Els documents d’arxiu i la premsa de l’època són una de les fonts de primera mà per deixar constància del passat, són petjades que els homes i les dones deixen enrere. Al llarg de la vida, les persones, a vegades sense adonar-se’n, produeixen, reben i conserven documents. Alguns d’ells són privats i es conserven a les cases particulars (són els arxius personals i familiars que de vegades es dipositen en arxius públics) d’altres són públics des del seu origen i acostumen a guardar-se als arxius públics.

L’Arxiu Comarcal del Baix Llobregat conserva fons documentals de diversa naturalesa: fons de l’administració local, fons judicials, fons d’entitats, d’empreses, de persones, de famílies, etc., referits a institucions, col·lectius i persones de la comarca. A partir d’aquesta diversitat de fons i de la premsa comarcal, l’Arxiu ha fet un procés de recerca i selecció de documents amb un únic denominador comú: Joana Raspall Juanola.

Us convidem a seguir aquest itinerari documental, serà una altra manera d’apropar-se a la trajectòria vital i creativa d’aquesta reconeguda escriptora. Veurem com els documents són testimonis de vida i, per tant, si es mostren i es divulguen, reviuen. Fins i tot la Joana Raspall podrà evocar algun record adormit de la seva particular memòria...

Darrere de l’existència de les persones hi ha documents. El fet de néixer, viure i morir en crea. Els documents són fruit d’un temps i es produeixen com a conseqüència d’un seguit d’activitats i decisions (per acreditar un fet, per documentar o gestionar una actuació, etc.). Inicialment els documents tenen un valor per al present, però amb el temps esdevenen una font primària per a l’elaboració de la història. Avui iniciem un itinerari documental sobre la vida de Joana Raspall i ho farem de la mà d’alguns documents i articles de revistes que es conserven a l’Arxiu Comarcal del Baix Llobregat. Darrera hi ha fragments de la vida i l’obra d’aquesta escriptora, però també hi ha algunes espurnes de la història dels últims 100 anys de Sant Feliu de Llobregat.


L’Arxiu no conserva l’acta de naixement de la Joana Raspall perquè no va néixer al Baix Llobregat. Ella va arribar al món l’1 de juliol de 1913 a Barcelona, al barri de la Barceloneta, on el pare tenia un negoci d’exportació de fruites. La família llavors vivia al Masnou (El Maresme), per això trobaríem el nom de la Joana al padró municipal d’habitants de 1915, un document que es conserva a l’Arxiu Municipal del Masnou. La Joana és filla de Bonaventura Raspall, originari de Sant Feliu de Llobregat, i de la seva segona esposa, Joana Juanola Devavry, natural d’Epernay, un municipi francès situat a la regió de Xampanya-Ardenes.

Però si anem una mica enrere i busquem dades sobre els antecessors de la Joana, veiem que el pare, Bonaventura Raspall Pahissa (1865-1926), era de Sant Feliu i el fill gran d’una família de cinc germans. Els seus orígens eren humils perquè al padró d’habitants de 1896 consta com a jornaler carreter de professió. Va ser membre actiu de l’Ateneu Santfeliuenc, una entitat fundada el 1881 amb l’objectiu principal de crear una escola per als fills dels treballadors. En aquesta societat s’aixoplugaven els sectors obreristes i republicans de la vila. Ell va ser-ne el president de 1893 a 1896, fins que se’n va distanciar totalment. Eren uns anys marcats per les pugnes entre les diferents famílies del republicanisme i l’obrerisme català. Segons Joana Raspall el seu pare era un lliurepensador que no anava a missa, però no era anticlerical. Sobre la seva trajectòria a l’entitat es poden consultar el fons de l’Ateneu que també es troba a l’Arxiu. Més tard, al padró municipal d’habitants de 1900, el trobem domiciliat a la Carretera Laureà Miró núm. 85 on vivia amb les seva primera dona, Júlia Ximenis Molins, i les seves filles, Antònia i Dolors. Al marge de l’empadronament de la família hi ha una petita nota que informa que el 29 de juliol de 1905 ell i les seves filles van ser baixa del padró, és a dir van marxar de Sant Feliu, per traslladar-se a Cervere, França (document 1), des d’on va iniciar-ne les activitats comercials amb França, negoci al qual es va dedicar la resta de la seva vida.


Durant uns anys perdem la pista documental de Bonaventura Raspall i més tard, ja vidu de la primera dona, el trobem casat en segones núpcies amb Juana Juanola Devavry, amb qui va tenir dos fills, el Lluís i la Joana. La documentació sobre els orígens de Joana Juanola es conserva a l'arxiu del municipi de Epernay (França) i també a l'Archives Departamentales de la Marne, l'arxiu departamental corresponent a la regió de la Xampanya-Ardenes, d'on era originària. En concret, hi ha un llibre que recull alguns dels naixements, matrimonis i defuncions de la família, que es titula Table decénnale de 1873-1882. En aquest llibre s'enregistra el naixement de Jeanne Nathalíe Juanola (la mare de la Joana). Per a consultar aquests document i altres que puguin interessar, vegeu l'enllaç.
http://archives.marne.fr/?id=recherche_guidee

En padrons posteriors s’informa que la mare i l’avi de la Joana van arribar a Sant Feliu entorn 1901, segurament per les vinculacions comercials amb la zona. Es possible que llavors coneguessin a Bonaventura Raspall.

L’any 1915, Bonaventura Raspall, resident al Masnou, projectava tornar a la seva ciutat d’origen, Sant Feliu de Llobregat, per això havia encarregat el projecte de construcció de la casa familiar. Llorenç Molins Serra se’n va encarregar del disseny i de demanar la llicència d’obres a l’Ajuntament. L’arquitecte municipal d’aleshores, Gabriel Borrell, va signar els plànols de l’edifici d’estil modernista, però el projecte difereix molt de l’obra que finalment es va fer, especialment pel que fa a la decoració. Es pot comprovar consultant la documentació que es va presentar per autoritzar-ne la construcció (document 2).


Acabada la casa, tota la família va venir a viure a Sant Feliu de Llobregat el 1916, però caldrà esperar a l’any 1920 per trobar-los empadronats en aquesta vila (document 3). Llavors, normalment, els padrons municipals és feien els anys acabats en 0 i en 5. Al núm. 11 del passeig de Nadal vivien: Pablo Juanola i Campdepadrós, l’avi, que surt com a “jefe”, és a dir cap de la família; Buenaventura Respall Pahissa, el pare, amb la seva segona esposa, Juana Juanola Devavri, i els fills, Luis i Juanita.

Com es pot veure, aleshores tots els noms s’escrivien en castellà i el cognom que apareix és Respall amb “e” i no Raspall amb “a”. En aquest document es fa constar el lloc, la data de naixement, l’edat, l’estat civil, la professió, els anys de residència en el municipi de cadascun dels membres de la família. També s’hi informa si saben llegir i escriure. Áquestes dades són sobre tots els habitants de Sant Feliu de Llobregat i permeten estudiar diversos aspectes del passat de la ciutat. La mare apareix amb la professió de “su sexo”, que volia dir que era mestressa de casa. Cal dir, però, que malgrat les dones no hi constessin amb una professió especial, acostumaven a treballar als negocis familiars, les fàbriques o el camp. L’avi i el pare apareixen com a “comissionistes” de professió. Segons la definició del diccionari d’Alcover Moll, els comissionistes eren persones que es dedicaven a vendre gèneres per encàrrecs d’altri, cobrant un tant proporcionat de l’import de vendes que feien.


Per apropar-nos a les activitats econòmiques de la família, s’ha consultat la matrícula industrial i comercial de Sant Feliu de Llobregat, que és l’impost municipal que aleshores gravava la indústria i el comerç, però durant els anys de 1900 a 1920 no hem trobat cap informació sobre el negoci familiar, segurament perquè el tipus d’activitat d’exportació-importació tenia altres canals de tributació o bé perquè contribuïa a Barcelona on tenia despatx obert. A la casa familiar hi havia una altra activitat econòmica: una herboristeria o botiga regentada per un herbolari: Llorenç Juanola, el germà de l’avi de la Joana, tanmateix l’establiment durà poc i va tancar les seves portes l’any 1919 (Vegeu alta i baixa de la contribució industrial i de comerç, document 4 i 5).


Sobre el que venien i a on ho fèiem tenim el testimoni d’una publicitat publicada a una guia de 1927, (document 6), on es detalla que és importador i exportador i Commissionaire en fruits et primeurs. Spécialité en bananes. Segurament la guia tenia dades anteriors perquè feia poc temps, el 15 d’octubre de 1926, que Bonaventura Raspall, el pare de la Joana, havia mort a conseqüència d’una hemorràgia cerebral i també feia molt poc, el 20 de febrer d’aquell mateix any, que ho havia fet l’avi, Pau Juanola Campdepedrós (document 7 i 8). A la publicitat trobem una imatge de la Pilarica, que era el nom amb el que comercialitzaven les figues procedents de Fraga, un producte que venien al mercat interior, en especial a Saragossa i Barcelona i que també exportaven a França.


Amb la mort del pare i l’avi van començar anys difícils per a la família...

Joana Juanola Devavri, a principi de segle. Fotògraf desconegut

Joana Juanola Devavry, a principi de segle. Fotògraf desconegut ACBL. Col•lecció ciutadana de Sant Feliu de Llobregat. Imatge cedida per la família.

Buenaventura Raspall Pahissa, entorn 1915-1920. Fotògraf desconegut.

Buenaventura Raspall Pahissa, entorn 1915-1920. Fotògraf desconegut. ACBL. Col•lecció ciutadana de Sant Feliu de Llobregat. Imatge cedida per la família.

Joana Raspall Juanola 1914. Imatge cedida per la família

Joana Raspall Juanola 1914. Imatge cedida per la família. ACBL. Col•lecció ciutadana de Sant Feliu de Llobregat. Imatge cedida per la família.

Plànol de la façana de la casa de Bonaventura Raspall del passeig de Nadal núm. 11. Any 1915. (llicència d'obres 1/1915)

Plànol de la façana de la casa de Bonaventura Raspall del passeig de Nadal núm. 11. Any 1915. Llicència d'obres 1/1915 Arxiu Comarcal del Baix Llobregat. Fons Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat.

No sempre es pot fer un tomb per totes les etapes de la vida d’una persona a través dels documents textuals o visuals. Hi ha períodes amb molts documents escrits i fotogràfics, però n’hi ha altres d’un buit esfereïdor. Llavors l’únic testimoniatge que ens resta és la paraula, una font molt vivencial i rica. Aquests testimonis a vegades es fixen en documents sonors o audiovisuals, com per exemple les entrevistes en profunditat i les històries de vida que fan investigadors o bé els documentals i els reportatges dels mitjans de comunicació. L’Arxiu conserva aquest tipus de documents.

En el cas de la Joana tenim la sort de gaudir de la paraula viva i també d’algun document sonor enregistrat fa temps. Entre aquests n’hi ha un datat el 6 de març de 1995, d’una vàlua especial. Es tracta d’un enregistrament de 30 minuts i 59 segons on la Joana fa una síntesi de la seva vida per encàrrec de la Fundació Jaume Font. L’Arxiu en guarda una còpia, gràcies a la donació de l’escriptora.
Sentir fragment del document sonor “Dades personals per a la Fundació Jaume Font”, escrit i llegit per la pròpia autora, 6 de març de 1995.(Document 1)


L’escolarització


Un dels rastres més freqüents de la infantesa és l’empremta que deixa l’escolarització. Dins del fons de l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat es conserven llistes dels noms de nenes i nens escolaritzats des de mitjan segle XIX. Les nenes s’escolaritzaven dels 5 als 12 anys, després moltes entraven a treballar a les fàbriques tèxtils del municipi. La Joana no surt en els censos escolars.
Segons el testimoni oral de l’escriptora la seva escolarització fou molt irregular a causa de petites afeccions bronquials que la retenien a casa. També es possible que els trasllats estacionals de la família amb motiu de les diverses campanyes agrícoles, com per exemple, la recollida de figues a Fraga durant els mesos de novembre i desembre influís en la seva escolarització.

Sobre aquest tema hi ha un cens de 1924, llavors hi havia 269 nenes en edat escolar (de 5 a 12 anys). Les nenes podien anar a tres escoles de Sant Feliu de Llobregat: les “Nacionales”, amb 160 alumnes; les Religioses Mercedàries, amb 60 nenes, i les de l’Immaculada Concepció, amb 30 noies. En total hi havia 259 noies escolaritzades a Sant Feliu i 19 noies que no anaven a cap escola o bé rebien formació fora del municipi, una d’elles era Joana Raspall Juanola que llavors rebia classes particulars (document 2).

Les classes particulars d’una deixebla de Ferrer i Guàrdia

Des dels anys vint la Joana tenia com a veïns una parella de mestres: Esteve Guarro i Pilar López Zappino amb la seva filla Eleonora. Vivien a can Let, una casa del carrer de Vidal i Ribas, a tocar la casa de la família Raspall. L’habitatge era davant per davant de l’Ateneu, on el mestre tenia la feina. El matrimoni havia arribat a Sant Feliu de Llobregat l’any 1910, fugint de la repressió de la Setmana Tràgica. Eren deixebles de l’Escola Moderna de Ferrer i Guardia i havien estat mestres de diverses escoles racionalistes. A partir de llavors, el mestre Esteve va ser el director de les Escoles de l’Ateneu, unes escoles que no van tenir secció per a noies fins el curs 1924-1925. Les noies només hi rebien classes nocturnes de repàs. Aleshores Pilar López feia classes particulars a casa seva. Segons informació facilitada per l’escriptora, ella va ser la seva mestra i la de les germanes Arabia, de la masia del mateix nom, unes noies amb les quals més tard compartiria projectes culturals. La Joana també va rebre classes de piano de la l’Eleonora.

El curs de 1925-1926 va marxar a un pensionat de monges a Perpinyà. Per omplir el buit de la falta de documents sobre l’escolarització de la protagonista, s’ha anat a cercar informació al lloc d’origen, el pensionat de Perpinyà, anomenat Cours Maintenon, una escola que encara funciona. Aquest és el resultat de la recerca: una reproducció de la inscripció de l’alumna Jeanne Raspall, amb les dates d’entrada i de sortida del centre, el 6 d’octubre de 1925 i el 13 de juliol de 1926 (document 3).

Una noia pomellista

La Joana havia deixat la família i les amigues a Catalunya. Eren noies i nenes amb les quals participava de les inquietuds dels Pomells de Joventut (1920-1923). Els Pomells era un moviment fundat per Josep Maria Folch i Torres sota el lema de “Déu i Pàtria” que enaltia la llengua catalana i sobretot la poesia. Per primera vegada la Joana podia compartir amb altres noies l’estima pels versos. Eren noies més grans, com la Matilde Cortès i la Neus Miró. Alguna, com la Matilde, escrivia a la revista Rubricatum, el portantveu de la Federació dels Pomells del Baix Llobregat, però quan la Joana va deixar Sant Feliu per marxar a Perpinyà, els Pomells ja no existien, Primo de Rivera els havia prohibit.(document 4)


El retorn a Sant Feliu de Llobregat

Com hem vist a Perpinyà va restar poc temps, després, amb la malaltia i la mort del pare i de l’avi, va tornar a Sant Feliu de Llobregat i va estudiar a les escoles Franceses de Barcelona on va obtenir el certificat d’estudis primaris. En aquest centre, que encara perviu, trobaríem el seu expedient acadèmic. Sobre la formació de després només es disposa del testimoni de Joana Raspall, recollit en l’enregistrament sonor que abans s’esmenta:
“Vaig deixar el Batxillerat elemental i vaig preparar-me per fer secretariat, comptabilitat, idiomes. Tampoc no ho vaig acabar”...
Més tard aprofundiria en la seva formació a través de preparar-se per ingressar a l’Escola de Bibliotecàries.

Foto d’estudi de Joana Raspall amb 3 o 4 anys. Fotògraf desconegut.

Foto d’estudi de Joana Raspall amb 3 o 4 anys. Fotògraf desconegut. Imatge cedida per la família

Al pati de la família dels mestres Esteve i Pilar, disfressats. D’esquerra a dreta, Joana Raspall, Lluís Mas i Eleonora Guarro. Juliol de 1925. Fotògraf desconegut.

Al pati de la família dels mestres Esteve i Pilar, disfressats. D’esquerra a dreta, Joana Raspall, Lluís Mas i Eleonora Guarro. Juliol de 1925. Fotògraf desconegut. Imatge cedida per la família

Per conèixer les primeres creacions literàries de Joana Raspall ens hem d’adreçar a les publicacions periòdiques. Al llarg de la seva vida, l’autora ha estat una prolífica escriptora de la premsa local. L’Arxiu Comarcal del Baix Llobregat conserva una destacada col•lecció de revistes de la comarca que és consultable per Internet a través del cercador XAC_Premsa. Tres són les capçaleres d’aquesta època: “El Eco del Llobregat” (1928-1929), “Camí” (1930) i “Claror” (1930-1935).


La primera referència sobre les creacions literàries de Joana Raspall data d’agost de 1929 quan, amb 16 anys acabats de fer, encara de dol per la mort del pare i de l’avi, participa en un certamen literari organitzat per la revista local “El Eco del Llobregat”, i guanya, exèquo amb Conrado Márquez Sicília, el premi de poesia amorosa per la composició poètica “Campestre”, uns versos en castellà (document 1). En aquell mateix certamen també aconsegueix un accèssit en la modalitat de treball literari lliure, per la composició en català “La Crema de Roma” . Després continua col·laborant amb aquesta publicació, pròxima al govern municipal, aleshores l’única revista que hi havia a Sant Feliu de Llobregat. Per a la Joana és temps d’aprenentatge, de tanteig i experimentació, d’escriure teatre en català i poesia en català i castellà .

En els últims anys de la Dictadura de Primo de Rivera la cultura inicia una transformació que es consolidarà més tard durant la Segona República. Llavors neix un nou associacionisme de caràcter cultural a Sant Feliu de Llobregat protagonitzat per dues entitats locals: L’Escola de Declamació Miquel Rojas i els Amics dels Arts i de les Lletres. La joventut de la ciutat s’aplega i refugia en aquestes associacions i fa de la defensa de la cultura i la llengua una forma d’actuació i afirmació política.    

L’Escola es constitueix el gener de 1929 i al mes següent es presenta a Sant Feliu amb una comèdia costumista: “Don Gonzalo o l’orgull del gec” d’Albert Llanas, amb Miquel Rojas, com a protagonista i director de l’obra. L’associació també té un grup musical, l’orquestrina “Oriental Jazz”, integrada per joves santfeliuencs.

Un any més tard, el més de febrer de 1930, el Governador de Barcelona, J. Milans del Bosch, en legalitza i aprova el reglament de funcionament. La seu és a la Carretera de Laureà Miró núm. 184. Els seus objectius són de caràcter cultural i assistencial. Volen fomentar el  teatre en català i castellà, així com impulsar la creació d’una biblioteca popular i fer accions benèfiques, com per exemple organitzar funcions teatrals destinades a institucions de beneficència. També tenen un quadre escènic integrat pels socis i dirigit per un  director artístic. Des del primer moment publiquen un butlletí mensual, “Claror”, una revista cultural destinada als associats amb un tiratge de 200 exemplars que mantenen gràcies a la publicitat (document 2).

La Junta de l’Escola la integren homes, n’és president Ramon Vicens i secretari, Josep Pibernat, però la Joana hi participa de forma activa al butlletí de “Claror”, al quadre escènic de l’entitat i a la majoria de projectes culturals i socials. Miquel Rojas, un destacat actor teatral que vivia a Sant Feliu dirigeix la companyia teatral de l’associació.

De la mà d’un vell actor s’endinsa en el teatre

Joana Raspall s’inicia en el teatre de la mà de Miquel Rojas, un vell actor que era a les acaballes de la vida. Rojas, que havia triomfat en els teatres del Paral·lel de Barcelona a començament de segle, és el mestre d’escena d’un grup de joves que estimen el teatre. La Joana, amb només 16 anys, escriu i representa la seva primera obra: “Dos amors”, una comèdia dramàtica en dos actes. Ho fa el 10 d’octubre de 1929, amb la sala del teatre del Casino Santfeliuenc plena de gom a gom. Joana Raspall també n’és l’actriu principal. La representació és a càrrec del  quadre escènic de l’Escola de Miquel Rojas, amb les  actrius  Parés i Miró (potser Neus Miró?), i els  actors Rojas, Molins, Roldós i Xufre.  Una crònica periodística recull aquell moment:

 El teatro ofrecía un aspecto imponente, lleno a rebosar, viniendo muchas familias de Molins de Rey, San Juan Despí y Barcelona.

Una vez más admiró el público la pulcra dirección del señor Rojas, desarrollándose las escenes sin la menor falta, aplaudiéndose a todo el cuadro y especialmente a la senyorita Raspall, que estuvo impecable y al señor Molins que rayo a la altura de primer actor.

Al finalitzar la obra de la señorita Raspall estalló una fuerte ovación levantándose varias veces la cortina, obligando al público a salir para compartir los aplausos a la escritora de la obra, la cual muy emocionada saludava, agradeciendo tantes pruebas de simpatia.

El señor Pardinas presidente de l’Escola, después de leer unes cuartillas, ofrecióle un hemoso ramos de flores silvestres de la montaña de Montserrat, con gran lazada azul celeste.... “ (document 3)

No serà l’única vegada que la Joana farà d’actriu. Als anys trenta la veiem com a protagonista d’una representació de “L’Hostal de la Glòria”, de Josep Maria de Segarra, a l’Hospitalet, i de Sor Niva, a l’obra “L’ànima és meva”, d’Àngel Guimerà.

D’aquests anys és també “La vida que torna”, un melodrama romàntic amb pròleg i tres actes,  on s’evidencia la condició de poetessa de l’autora. A la revista “Camí” se’n recull l’argument i la crònica de l’estrena. (document 4) .

Gràcies a l’associacionisme cultural, de mica en mica, “Joaneta” Raspall pren un compromís polític en defensa del país i de la llibertat i, amb 17 anys, escriu un article a “Camí”, una revista quinzenal catalanista i republicana que va editar pocs números. En aquest article es congratula de l’adhesió de les santfeliuenques al manifest d’amnistia pels presos i pel retorn dels catalans exiliats per la Dictadura. Darrere hi ha la creixent mobilització de les dones que s’enfortirà temps a venir amb l’arribada de la Segona República.

 

“Catalanes, Catalanes de debò

"Catalanes de debò!" és lo que se m'ha escapat dels llavis i del cor al veure el gest simpàtic de les dones santfeliuenques al unir-se al manifest de reclamació d'amnistia per els desterrats i presos catalans.

Dóna goig veure la flama d'amor i compressió de les dolors humanes que s'amaga sota l'aparença de frívola joventut aimant de festes i balls... corprèn l'interès de les mares en posar la signatura damunt del plec de paper que pot influir granment en la llibertat de tants i tants homes que podrien ésser els seus fills.

És la primera vegada que les dones santfeliuenques han trencat la barrera d'indiferència que semblava allunyar-les de tot moviment polític i social, i és que ara s'ha cridat al seu cor... als cors generosos de dones catalanes que mai han sigut cridats en và.

Han oït una veu unànim que sortia del fons d'una presó, que venia de terres enllà...un crit de "Companyes! i Germanes!" i el plany de tantes ànimes germanívoles els ha arribat al cor. I cada una s'ha sentit mare, filla, germana, d'aquells pobres excluits de l'amnistia... i cada una ha reconegut, en el fons del seu ésser, la necessitat d'unir en un plec de signatures, els seus sentiments nobles i exquisits, la manifestació de companyerisme i d'amor a Catalunya, als seus fills.

Les dones de Catalunya han sapigut ésser "catalanes de debò".

Joaneta RASPALL (document 5).

I passa el temps... S’acaben els dies de la Dictadura i s’albira una nova època. Poc a poc tot es transforma. El mes de gener de 1931, mor Miquel Rojas després d’una llarga malaltia. És una mort molt sentida pels membres de l’Escola, però l’entitat continua i es nomena un nou director escènic: Enric Guitart, un actor també reconegut (document 6). Tres mesos després es proclama la República....

Joana Raspall Juanola a l'edat de 14 anys

Joana Raspall Juanola a l'edat de 14 anys, poc abans de començar a escriure a "El Eco del Llobregat". Anava vestida de dol per la mort del seu pare. Anys 1927 - 1928 Fotògraf: Vicente Durán Cabrera. La fotografia va ser publicada a "El Eco del Llobregat", número 20 (30/08/1929). Arxiu Comarcal del Baix Llobregat. Col·lecció Ciutadana d’imatges de Sant Feliu de Llobregat. Imatge cedida per Joana Raspall Juanola.

Portada de El Eco de Llobregat, núm. 20 (30 d’agost de 1929) El número sencer amb tota la premsa de l’Arxiu Comarcal del Baix Llobregat, la podeu consultar a través de XAC_premsa

Portada de "El Eco" de Llobregat, núm. 20 (30 d’agost de 1929) El número sencer amb tota la premsa de l’Arxiu Comarcal del Baix Llobregat, la podeu consultar a través de XAC_premsa

Full on es publica la poesia en El Eco de Llobregat, núm. 20

Full on es publica la poesia en "El Eco de Llobregat", núm. 20 (30 d’agost de 1929) El número sencer amb tota la premsa de l’Arxiu Comarcal del Baix Llobregat, la podeu consultar a través de XAC_premsa

Portada de Claror núm. 12 amb un escrit de Joana Raspall.

Portada de "Claror" núm. 12 amb un escrit de Joana Raspall.

Per a Joana Raspall els anys de la Segona República és temps d’activisme cultural i de compromís social. Tot és descobriment i efervescència. Són anys de construcció, de passió i d’activitat frenètica. L’energia bull i els documents així ho testimonien. Les proves les tenim al fons de l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat, als documents que l’escriptora ha dipositat a l’Arxiu al llarg del temps i a la revista "Clàror" (1930-1935).

L’obra reformadora del consistori

La República es rep amb entusiasme a Sant Feliu de Llobregat com arreu del país. El Centre Republicà Català Federal, adherit a Esquerra Republicana de Catalunya, guanya les eleccions del 14 d’abril de 1931 de manera aclaparadora i aconsegueix 11 regidors. L’oposició la integren cinc regidors de la candidatura anomenada Izquierda Administrativa, una fracció liberal que anteriorment havia estat dirigida per Pere Álvarez i Jaume Albareda. Esquerra Republicana és hegemònica durant tota l’etapa i Josep Gaspà Santos n’és l’alcalde durant tot el període.

El nou consistori inicia una política amb una clara voluntat reformadora de la realitat econòmica, urbanística, social i cultural de la ciutat.

L’any 1932 l’Ajuntament adquireix la finca de can Nadal i endega la planificació urbanística del sector Occidental de Sant Feliu, una zona que impedia el creixement de la ciutat. Aquest projecte contempla una part destinada a la urbanització i venda de solars i una altra a equipaments educatius i culturals i a parc municipal. També es planifica la zona industrial entorn al carrer d’Armenteres.

Durant aquest temps, la Joana es contagia de la il·lusió i la confiança generalitzada en la transformació del país. L’escriptora creu que hi pot contribuir i canalitza la seva actuació a través de l’Escola de Declamació Miquel Rojas, una entitat cultural i de servei a la societat.

Tanmateix la crisi econòmica dels anys trenta, iniciada amb el Crac del 29, complica l’execució dels projectes. La situació endarrereix la urbanització de can Nadal i dificulta la venda de solars. D’altra banda, “l’atur forçós”, tal i com llavors s’anomena l’atur, condemna a la misèria prop d’un centenar d’obrers de la ciutat. El consistori es troba desbordat a l’hora de donar suport a tants treballadors mancats de feina i sense cap tipus de prestació. Per mitigar el fenomen, l’Ajuntament intenta que empreses i persones hi contribueixin i inicia diverses obres municipals (document 1).

Entre les obres que es fan hi ha la construcció d’una casa dins la urbanització de can Nadal, a càrrec dels treballadors aturats. La casa es sorteja l’any 1935 en el marc d’una festa. Joana Raspall llegeix un discurs en aquest acte i copsa la dificultat econòmica del moment. Són paraules que brollen del cor...

«!Que coses podríem dir-ne d’aquesta rifa per fer-la més apreciada! Però no caldrà pas podem considerar la pregona sofrença moral dels obrers mancats de treball; d’aquests bons obrers catalans que han estès arreu del món la fama de llur activitat i de llur tenacitat en la lluita per la vida; d’aquests bons obrers residents a Catalunya que s’han empeltat del nostre caràcter i de les nostres costums»

La Joana recorda els més necessitats, els que estan mancats de feina en els temps crítics de la recessió dels anys trenta, i diu:

«Ara, en temps difícils en què el treball manca, no es deu deixar que la vagarositat els viciï i que la misèria els desmoralitzi».

La festa també es destina a la subscripció que Ràdio Barcelona té oberta per a l’adquisició de mantes per els necessitats, per això la Joana esperona al públic amb aquestes poètiques paraules...

«Pensem-hi bé, hi ha persones que passen fred mentre nosaltres arrangem la nostra llar per a preservar-nos-en còmodament. Fred! Imaginem-nos sobretot els infants que somiquen durant les nits tan llargues amb les mans balbes i el cos enfredorit; els pobres malalts sense calor; els vells tremolant de l’hivern geliu i de l’hivern de llur testa blanca.

!Que terrible el fred pels qui no són forts, pels qui no són joves, pels qui manquen de suficient alimentació! »... (document 2).  

Amb tot el bitllet premiat no es va vendre i temps després l’Ajuntament va haver de subhastar la casa.

La participació en el Segell Pro infància

El 8 de gener de 1935, el President del Comitè Directiu Central del Segell Pro Infància nomena Joana Raspall tresorera del Comitè Local per a la segona campanya del Segell Pro Infància de Sant Feliu de Llobregat. L’objectiu d’aquests comitès és fer campanyes anuals per recaptar diners per a l’assistència social dels infants. Per això emeten i venen segells, sense valor de franqueig,  que s’utilitzen per posar en correspondència i paquets. Amb el Segell Pro Infància  es vertebra per primera vegada una assistència social adreçada als infants més enllà de l’àmbit local. La iniciativa la impulsa la Generalitat republicana a partir de recollir l’experiència originària de Dinamarca (1904) la qual s’havia estès a diversos països europeus i americans, especialment després de la Primera Guerra Mundial.  Amb aquests diners es fan escoles bressol, sanatoris i “preventoris” (així s’anomenava a una mena de centres on s’allotjaven nens i nenes interns, amb el consentiment dels pares, per millorar la seva salut física i anímica). Llavors preocupa especialment el tema de la tuberculosi i les malalties infeccioses entre els infants i es treballa per eradicar-les. A través d’aquestes campanyes es construeixen les modernes escoles bressol de Sant Andreu de Barcelona i Terrassa i el preventori d’Arenys de Mar. Amb aquest segell es pretén divulgar els valors de la solidaritat i de la higiene per tal de contribuir al descens de la mortalitat i al benestar general.

En la segona campanya els membres de l’Escola de Declamació Miquel Rojas s’encarreguen directament de l’organització. A més de la Joana hi intervenen Josep Pibernat, com a president, i Ramona Pons, com a sostresorera. Aquesta convocatòria es fa en un moment difícil, amb la Generalitat intervinguda per l’autoritat militar després dels fets d’octubre de 1934, quan Lluís Companys va proclamar l’Estat Català de la República Federal Espanyola. A Sant Feliu la repressió també es fa sentir, però el consell municipal continua amb l’alcalde d’ERC al capdavant. Llavors, per tal d’evitar enfrontaments polítics i davant la negativa dels representants inicials a participar-hi, s’opta per encarregar l’organització de la campanya a una associació cultural, l’Escola de Declamació “Miquel Rojas”. L’entitat accepta amb la finalitat de contribuir a la salvaguarda del Segell Pro Infància.  

Per aconseguir vendre els segells es fan diverses activitats adreçades als infants i als adults. El 20 de gener de 1935 se celebra un festival infantil amb “xacolatada” (tal com llavors deien i sovint escrivien) i jocs infantils a l’esplanada dels pins de can Nadal. Set dies després, al matí, celebren el repartiment de premis del 2n concurs de dibuix de la revista Claror i projecten pel·lícules; a la tarda, a la Unio Coral, fan ball i el concurs del Vestit de Quatre pessetes que premia el millor vestit d’una dona confeccionat per ella mateixa sense excedir aquest preu.

Tot i els esforços de l’Escola, la recaptació és inferior a la de la campanya anterior, l’agreujament de la recessió econòmica i el desencís per la situació política hi intervé. (documents 3).

 

Bibliografia

GELABERT, Josep Maria, "La Dictadura de Primo de Rivera, la Segona República i la Guerra Civil", a: DDAA Sant Feliu de Llobregat, Identitat i història. Sant Feliu de Llobregat: Ajuntament, 2002, p. 247-282.

Joana Raspall i Juanola a la plaça de la Vila. Va ésser fotografiada per un fotògraf ambulant. 1935. Col·lecció ciutadana d’imatges. Donació de Joana Raspall i Juanola.

Joana Raspall i Juanola a la plaça de la Vila. Va ésser fotografiada per un fotògraf ambulant. 1935. Col·lecció ciutadana d’imatges. Donació de Joana Raspall i Juanola.

Reproducció del Segell Pro Infància que s’enganxava als automòbils, inclòs a l’expedient de la II campanya del Segell Pro Infància de Sant Feliu de Llobregat. Arxiu Comarcal del Baix Llobregat. Fons Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat.

Reproducció del Segell Pro Infància que s’enganxava als automòbils, inclòs a l’expedient de la II campanya del Segell Pro Infància de Sant Feliu de Llobregat. Arxiu Comarcal del Baix Llobregat, 1935. Fons Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat.

foto_3

Concurs del Vestit de Quatre pessetes en profit del Segell pro Infància a la sala de la Unió Coral. 25 de gener de 1935. Fotògraf desconegut. Arxiu Comarcal del Baix Llobregat. Col·lecció ciutadana d’imatges. Donació de Joana Raspall i Juanola.

Persones que van participar en la 2a. Campanya del Segell Pro Infància. Asseguda, a la dreta, hi ha Joana Raspall. 1935. Fotògraf desconegut

Persones que van participar en la 2a. Campanya del Segell Pro Infància. Asseguda, a la dreta, hi ha Joana Raspall. 1935. Fotògraf desconegut Fotografia cedida per Joana Raspall

La República va impulsar la creació dels primers serveis culturals i la catalanització de l’educació i en general de la societat. El principal projecte d’aquest temps és la biblioteca. Fa uns dies es va celebrar el 20 aniversari de la Biblioteca Montserrat Roig de Sant Feliu de Llobregat. Fins l’any 1993 la ciutat no va tenir una biblioteca municipal. Seixanta anys abans, ja hi havia un grup de persones que lluitaven per aconseguir aquesta aspiració. Joana Raspall va encapçalar el projecte. La derrota de la República ho va impedir i va significar un retard històric. Aquesta és la petita crònica que ens proporcionen els documents de l’Arxiu.


Des de l’any 1930, quan es legalitza l’Escola de Declamació Miquel Rojas, la entitat fixa com a un dels objectius fundacionals crear una biblioteca. Llibres i en general cultura com a aliment necessari per a tothom, en especial per al poble que sempre n’ha estat mancat. També passió per defensar-ho. Llavors no hi ha cap biblioteca municipal a Sant Feliu de Llobregat. Tanmateix, a l’octubre de 1932 la Caixa de Pensions per a la Vellesa i Estalvis n’inaugura una de petita a la seu d’aquesta entitat financera, però sense la possibilitat de fer préstecs de llibres per als usuaris. Sobre aquesta biblioteca se’n parla des de les pàgines de Claror:

“La Biblioteca, recollideta i amb un aplec seleccionat d'obres, té caire d'acolliment i encís de quietud que conviden a visitar-la. Deu ésser degut a aquest màgic encant, que fins ara resulta ben petita i insuficient pel gran nombre de llegidors que a diari fan corrua per ésser-hi solament una petita estona. Bon començament, i que duri aquesta empenta d'inquietud espiritual són els nostres més fervents desigs!”. (Claror, novembre de 1932 núm. 33, p. 6).

Aquest no era el projecte de l’Escola, però l’entitat reorienta els seus objectius  a aconseguir una biblioteca infantil. Darrere de tot plegat hi ha Joana Raspall i la seva estimació a la infància, però sobretot la concepció que educar als nens i nenes del present és contribuir a construir un futur millor per al país. Llavors les biblioteques normalment no tenien un espai dedicat als infants, per això la Joana imagina com haurien de ser una biblioteca infantil i fa una crida les dones perquè donin suport al projecte.

Estimades meves, d'ençà de la inauguració de l'agradable i acollidora Biblioteca Pública podem més que mai fer-nos càrrec de la necessitat que tenen els nostres petits d'una Biblioteca infantil.

Si heu visitat la nova Biblioteca, de cinc a sis de la tarda, haureu vist un bell estol d'infants inclinant àvidament la testa graciosa damunt d'aquells llibres que els diuen coses tan boniques.

Els petits santfeliuencs senten afany de llegir, podem endevinar-ho en les mirades adreçades febrosament als llibres arrenglerats amb tanta cura i que no poden ésser-los entregats.

M'ha fet quelcom al cor veure'ls així. He pensat que fóra molt distint llur aspecte i llur gaudi en una biblioteca proporcionada a llurs afanys.

La quietud, el silenci, que són medis de concentració per als enteniments desenvolupats, són causa de preocupació i malestar pels caparrons tendres.

Fóra un error imperdonable de tractar l'enteniment infantil de la mateixa manera que el nostre, nodrir-lo en les mateixes taules, en els mateixos llocs i en les mateixes circumstàncies.

Si volem que la impressió d'una lectura sigui perdurable i profitosa en els petits, cal deixar-los que donin esclat a llurs sensacions tan aviat com aquestes deixen empremta en l'ànima delicada.

El silenci, la quietud rigorosa, pesen damunt l'esperit sensible dels infants.

Heus-vos ací perquè veiem cohibits i temorencs aquells petits que llegeixen a la Biblioteca Pública.

Heu-vos ací perquè hem de voler veure'ls en una gaia biblioteca que rebi totes les besades del sol magnífic, tota l'esplendorosa blavor del cel clar com una mirada; una biblioteca-jardí plena de refilades d'ocells i esmaltada de flors virolades.

I per què no pensar en donar-li per veïnatge un petit camp d'esplai a llurs jocs, amb gronxadors, cicles, patins, i tots aquests aparells que poden proporcionar-nos el tresor d'una rialla infantil?

Resti per a nosaltres el silenci, la tranquil·litat, els moviments concisos i les magnífiques hores d'abstracció en la bella i estimada Biblioteca Pública.

Però deixem parlar i riure i jugar els nostres menuts, i que el llibre que posem en llurs mans els pugui donar tota la delectança volguda sense demanar-los ni un petit sacrifici, ni una minsa mortificació.

Deixem-los sempre la llibertat d'acció i l'ànima de cadascú se'ns mostrarà més neta i més natural.

Avant, amigues estimades, no parlem de dificultats quan la causa s'ho val. Treballem-hi totes tant com puguem. Espero poder, al proper número de CLAROR, anunciar-vos definitivament la formació d'una Comissió pro Biblioteca infantil que encamini la nostra actuació i dirigeixi la nostra tasca” (“A les meves amigues”, Claror, desembre de 1932, núm. 34 p.4-5).

El 1933,  dues-centes dones de Sant Feliu, amb Joana Raspall al capdavant,  adrecen un escrit al consistori on demanen que en el projecte del Clos de Can Nadal, la finca llavors adquirida per l’Ajuntament, s’inclogui un pavelló apropiat per a biblioteca infantil i un espai annex destinat a jardí amb jocs dedicats exclusivament a la mainada. També diuen que el jardí, “sota la direcció del nostre fill predilecte en Pere Dot, podria ésser conreat pels mateixos infants i encara crear un premi anual adreçat al roser més ben portat”.

L’escrit, que redacta la Joana, diu que:

“Nosaltres, per la nostra banda, cal que fem constar que estem del tot disposades a contribuir-hi amb totes les nostres forces tenint ja en projecte el celebrar una “tòmbola” i altres actes que, en conèixer la voluntat i decisió vostra, no es faran esperar” (Doc. 1 A i B))

Els escrits de la Joana animen els ciutadans i les ciutadanes de Sant Feliu perquè hi participin i hi contribueixin, i ho fa amb il·lusió i entusiasme. Aquesta crida va especialment adreçada a les dones que s’hi senten col·lectivament interpel·lades. 

Entre l’1 i el 29 d’octubre de 1933 es venen els números per aconseguir objectes oferts per diferents industrials, comerciants i personalitats de la ciutat. Joana Raspall, Ramona Pons i Josefa Arabía són les encarregades de recaptar els donatius. Per això a més a més de l’ acte inaugural,  conviden Joan Ros i Sabaté, president dels Amics de les Roses a fer una conferència sobre el tema “Ignasi Iglésias i els infants”

El 1934, l’Ajuntament es presentà al concurs convocat per la Generalitat per a la concessió de dues biblioteques i ofereix la torre de Can Nadal com a seu (Doc. 2). Els fets d’octubre de 1934 motiven la suspensió de tots els concursos i la concessió resta ajornada. El procés es reprèn l’any següent amb la participació de 10 municipis. La Joana i les amigues de Claror resten decebudes. L’atorgament recau en els municipis d’Esparreguera i Palafrugell. El funcionament de la biblioteca de la Caixa de Pensions impedeix que la ciutat aconsegueixi la concessió, malgrat que es qualifica la proposta de Sant Feliu de Llobregat com la que sembla ser la millor estudiada i “filla d’un viu desig llargament sentit per tota la població”.

La lluita per aconseguir una biblioteca infantil persisteix i continua també durant el període de la Guerra Civil. Finalment aquest treball dóna els seus fruits i el 12 de desembre de 1938, la Generalitat de Catalunya atorga a Roses de Llobregat l’anhelada biblioteca (Doc. 3). Però ja és massa tard, amb l'acabament de la Guerra Civil i l'entrada de les tropes de Franco el 25 de gener de 1939, finalitzen els projectes culturals de la República.

Joana Raspall 1928-1931

Joana Raspall Juanola. 1928-1931. Fotògraf desconegut. Donació Joana Raspall.

Casa pairal de Can Nadal

Casa pairal de Can Nadal, lloc on es volia construir un pavelló amb jardí per a la biblioteca infantil. 1932-1935. (En aquest espai es van construir les escoles públiques).Arxiu Comarcal del Baix Llobregat. Fons Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat..

Nens durant la II República 1934

Nens i nenes durant l’època de la Segona República al passeig de Comte Vilardaga. 1934. Col•lecció d’imatges ciutadana de Sant Feliu de Llobregat. Donació Anna Codina Coca.

Informació relacionada

Des de final de l’època de la Dictadura i en especial durant la Segona República, Joana Raspall adreça molts dels seus escrits a les dones. Ho fa per mobilitzar-les entorn a projectes específics i per fer-les reflexionar sobre diversos temes concrets. El portantveu del seus escrits és la revista "Claror", on descriu el model de “Nova Dona” catalana que defensa. Per aprofundir en aquest tipus de dona també es pot consultar la revista setmanal "Dona Catalana" (1925-1938), una publicació dedicada a una dona més independent, que es projecta fora de la llar i que respon a un prototipus ben diferent al de les generacions anteriors. L’Arxiu conserva els números de l’any 1932.

El context democràtic de la Segona República i les influències del moviment feminista afavoreixen que les dones aconsegueixin drets que fins llavors només pertanyien als homes. Una part reduïda de dones joves comencen a tenir un major accés a l’ensenyament i a la cultura i poden exercir professions que abans els hi havien estat vetades. Es debat el tema del sufragi femení, però hi ha discrepàncies, els partits de dretes hi són contraris i també algunes persones d’esquerres en recelen perquè creuen que el vot de les dones és conservador i afavorirà als partits de dretes. Clara Campoamor, diputada pel partit Radical, encapçala la lluita per aconseguir el sufragi per a les dones. Altres, com Victòria Kent, diputada del partit Radical-Socialista, demanen que s’ajorni aquest dret perquè creuen que la societat encara no és prou madura. Finalment les dones aconsegueixen el dret al sufragi a través de la constitució de 1931 i, més tard, voten per primera vegada a les eleccions generals de l’any 1933. D’altra banda es dicta la Llei de divorci (1932) i a Catalunya es promulga la Llei sobre la capacitat jurídica de la dona i dels cònjuges de 1934, on s’equipara jurídicament les dones amb els homes.  

Som a començament de la Segona República i Joana Raspall i altres col·laboradores de la revista Claror, com Ramona Pons, expressen les seves opinions en relació amb el tema del sufragi femení. La Joana ens diu:

“Per què, no? Es pot impedir que la intel·ligència de la dona es desplegui i fructifiqui? Jo trobo justa i encertada l'aspiració de les veritables feministes ja que a la dona li és permès estudiar el mateix que a l'home, és justícia el deixar-li usar de la seva instrucció el mateix que ell.

Tot afany de millorament, de progrés, és lloable i aquest sorgiment de la dona representa una empenta cap al progrés...” (doc. 1).

La Joana s’involucra en la realitat que l’envolta i a través d’”Escoltant”, una secció de la revista cultural Claror, defineix el paper que creu que han de desenvolupar les dones en aquesta societat en transformació. A través de deu articles, publicats des de maig del 1931 fins al febrer de 1932, i per mitjà del diàleg entre dues dones figurades, Balbina i Maria, tracta diversos temes en relació amb les dones. Joana Raspall pensa que és important que les dones accedeixin a la cultura perquè desenvolupen una funció primordial en la família a través de l’educació dels fills i les filles, i per tant són fonamentals per al projecte de país de Catalunya.
En aquests articles la Joana qüestiona que les dones considerin la política com un assumpte exclusivament d’homes i les interpel·la perquè se n’informin i hi participin per amor de la pàtria (doc. 2). Tracta temes com els concursos de bellesa (juny de 1931), la vanitat i la senzillesa (juliol 1931), les supersticions (agost de 1931) i l’educació i la cultura catalana de les dones (art, coneixement de Catalunya, etc.) També escriu sobre el prometatge i el paper de les dones en la vida dels homes. Sobre això diu: “Les dones no som el més gran de la vida de l'home, sinó allò que pot fer-ho tot més gran i més bell; no hem doncs, de pretendre ésser-ho tot en la seva vida, sinó una part integrant d'ella, una gran part, si tu vols [...]. Procurar que no trobi a faltar del què ha deixat per nosaltres.
 Cal saber parlar dels assumptes d'ell preferits; saber discutir sense enfadar-se de les qüestions que calgui; procurar-li, conversant, tot l'esplai que podria trobar en la conversa dels amics...” (doc. 3).
“Escoltant” també fa referència a la creació d’una associació femenina d’ajut als presos, encapçalada per  Concepción Arenal. Una tasca que segons la Joana poden fer millor les dones perquè: “... podem pensar més reposadament aquesta qüestió. [I afegeix que] El que es proposen aquestes dones de què t’he parlat és anar a parlar amb els presos de llur vida, de llurs defectes, de llurs desgràcies; trobar per cada u paraules de consol, de dolça recriminació, d’esperança i d’afecte; fer entrar insensiblement en l'ànima d'aquells desgraciats el ressò de la bondat i l'honradesa que fan la vida tan bella; fer-los sentir que hi han altres camins més segurs que el que han seguit fins llavors; en fi, fer-los veure que el món no els té pas avorrits, que no els considera pas com a feres, sinó que tothom ànsia un ressorgiment moral en ells; un afany de vida nova...” (doc. 4)

Aquests escrits i el model de dona subjacent han estat estudiats per la historiadora M. Jesús Bono a través del Quadern d’Història núm. 5, Una aproximació a la “nova dona” catalana des del pensament de Joana Raspall. Aquest model s’inicia amb el projecte cultural del Noucentisme i arrela amb la tasca cultural i educativa de l’època de la Mancomunitat de Catalunya (1915-1923). La “nova dona” havia de tenir una formació basada en la cultura catalana i la religió catòlica. Era una dona instruïda, a l’alçada cultural de l’home, al costat del qual transmetia aquests valors a les pròximes generacions.

Els banys a Castelldefels de nens i nenes de Sant Feliu de Llobregat

Per a la “nova dona catalana” és prioritari l’atenció i la formació de la infància. La Joana, a més d’impulsar la biblioteca infantil com a mitjà perquè els nens i nenes desvetllin el seu esperit i intel·ligència, dóna suport a iniciatives assistencials i altres projectes educatius i lúdics, com per exemple la projecció de pel·lícules infantils. També demanda que l’Ajuntament creï colònies al mar i la muntanya destinades als escolars.

L’origen de les colònies escolars a Catalunya data de l’any 1906, quan l’Ajuntament de Barcelona organitza les primeres sortides. Durant l’època de la Mancomunitat (1915-1923) s’estenen a diversos llocs del país, però és en temps de la República, amb la renovació generalitzada de l'ensenyament, quan són una pràctica habitual de força nens i nenes de poblacions grans i mitjanes. Llavors aquesta idea és molt innovadora, els arguments que utilitza la Joana són:

“Els infants de Sant Feliu, aquests amiguets nostres, no tots són forts i sans, malauradament.

Entremig d'ells n'hi ha tants de malaltissos! N'hi ha tants que podrien ésser bells si no fossin febles !  N'hi ha tants que rebrien tant de benefici amb un canvi d'aires!  N'hi ha tants que no tenen els medis de traslladar-se a la muntanya o prop del mar!

Si sabíeu que bo és aquell aire tan net, tan suau, sense barreja de fums emmetzinats ni de pols bruta!

Si sabíeu que fortificador aquell sol de les platges daurades!

Si sabíeu, aquella olor d'herbes boscanes, que n'és de sanitosa i que eficaç la besada que els pulmons en reben !

Com s'enforteixen els membres!  Com perden, les faccions, l'expressió de fatiga! Quins colors de vida animen el rostre! Quin braó, quina empenta, pren la sang dintre les venes!

Ah ! si sabíeu quin remei és el sol i l'aire pur per a la mainada!  (Claror, setembre de 1931).

Com a resultat d’aquestes demandes l’Ajuntament finança i organitza excursions escolars per prendre banys de sol i de mar a l’establiment Niza Espanyola de la platja de Castelldefels durant els anys de 1932 a 1936. Els nens i les nenes hi van després d’un reconeixement mèdic. L’Ajuntament diu que organitza aquestes sortides amb la voluntat d’esforçar-se perquè esdevinguin “Colònies Escolars Santfeliuenques”. Amb tot la Guerra Civil estronca aquest projecte i els últims infants, que fan les revisions mèdiques el dies 15 i 17 de juliol de 1936, resten sense poder gaudir del mar i la sorra de la platja...(doc.6)

 

Bibliografia
BONO LAHOZ, M. Jesús, Una aproximació a la “nova dona” catalana des del pensament de Joana Raspall. Sant Feliu de Llobregat: Ajuntament, [1991], 36 p.
CABALEIRO MANZANERO,
 Júlia, Paraules de dones en la premsa comarcal, primer terç del segle XX. Sant Feliu de Llobregat: Ajuntament, 2002, 113 p.

Joana Raspall i Juanola

Joana Raspall i Juanola en temps de la Segona República. 1931 Fotògraf desconegut. Arxiu Comarcal del Baix Llobregat. Col•lecció ciutadana d’imatges de Sant Feliu de Llobregat. Donació Joana Raspall.

Full imprès on s’informa de la recollida de signatures de les dones

Full imprès on s’informa de la recollida de signatures de les dones en suport de l’Estatut de Catalunya de 1932. Arxiu Comarcal del Baix Llobregat. Fons Joana Raspall.

Acte benèfic a Can Nadal

Acte benèfic a Can Nadal, amb la intervenció de Concepció Farran, responsable de la secció d’Ensenyament Domèstic de l'Escola Professional per a la Dona de la Generalitat de Catalunya. A l’esquerra de l’oradora hi ha l’alcalde Josep Gaspa i a la dreta, prop de la tribuna, veiem a Joana Raspall i Ramona Pons. Aquesta Escola tenia com a objectiu formar les dones en les tasques de la llar de manera més racional. Fotògraf desconegut. Imatge cedida per Joana Raspall.

Platja Gegant de Castelldefels

Platja Gegant de Castelldefels. Vista parcial del Balneari amb les instal•lacions i les casetes de bany a la platja. I la passarel•la que s’endinsa des de la sorra fins el mar. Fotògraf: Zerkowitx. 1931-1935. Arxiu Comarcal del Baix Llobregat. Col•lecció d’imatges del Baix Llobregat

Informació relacionada

Joana Raspall s’interessa per la carrera de biblioteconomia gràcies al treball que havia fet per aconseguir la biblioteca infantil de Sant Feliu de Llobregat. Durant el període de 1935 a 1938 estudia a l'Escola de Bibliotecàries com a becària sota la direcció del Dr. Jordi Rubió Balaguer. Durant La República, l’Escola recupera els objectius fundacionals de l’època de la Mancomunitat de Catalunya i rep la docència d’una part important dels intel·lectuals més destacats del moment. L’Arxiu conserva alguns documents que fan referència a la faceta de bibliotecària de Joana Raspall.

Al llarg de tres anys la Joana estudia assignatures de caràcter tècnic i aprofundeix en una formació humanística de cultura superior. Rep el mestratge de Jordi Rubió, Carles Riba, Ferran Soldevila i Pere Bohigas, entre altres professors. Una experiència que li deixarà una empremta indeleble. A l’Escola també coneix destacades alumnes i exalumnes, com Maria Novell Picó i Rosa Leveroni. L’any 1935 assisteix al Segon Congrés Internacional de Biblioteques i Bibliografia, organitzat per la Federació Internacional d'Associacions de Bibliotecaris (IFLA), que té lloc a Madrid i a Barcelona, on coincideix amb Maria Novell. Anys més tard, la tornaria a trobar als concursos de teatre infantil de la revista Cavall fort, on ambdues escriurien petites peces teatrals per a nois i noies.

L’Escola de Bibliotecàries funciona al llarg de tot el període de la guerra, sovint en condicions força difícils. Joana Raspall assisteix a les classes amb regularitat i fins i tot fa l’itinerari a peu quan els trens deixen de transitar. Al principi va a l’edifici de la Casa de Canonges, al carrer del Bisbe, on les estudiants de biblioteconomia comparteixen seu amb l’Escola Superior de la Dona i, a partir de 1937, es desplaça a la planta baixa de l’edifici de l’hospital de Santa Creu, on hi ha la Biblioteca de Catalunya.

Fins i tot abans d’acabar la carrera, Joana Raspall s’encarrega d’algunes actuacions de salvaguarda del patrimoni bibliogràfic, llavors amenaçat pel caos inicial de la revolta. En concret actua de mediadora entre el Consell Municipal de Roses de Llobregat i Jordi Rubió, l’aleshores director de la Biblioteca de Catalunya i de l’Escola de Bibliotecàries i el responsable principal de les accions d’urgència per a la preservació del patrimoni bibliogràfic de Catalunya. En el cas de Sant Feliu de Llobregat interessa protegir especialment dues biblioteques patrimonials de vàlua excepcional: la biblioteca Castellbell, que es troba al palau Falguera, i la del Marquès de Monistrol, conservada a la Torre Blanca. Ambdós edificis són confiscats. Al palau Falguera s’instal·la el sindicat de la UGT i el PSUC i a la Torre Blanca, les Joventuts Llibertàries i després els refugiats procedents de Málaga. Per tal d’evitar l’accés indiscriminat als fons, el Consell Municipal decideix retirar-los i es posa en contacte amb la Generalitat de Catalunya. Sobre aquest tema es conserva un escrit de Jordi Rubió adreçat al Conseller de Cultura de l’Ajuntament de Roses de Llobregat (Sant Feliu de Llobregat en temps de la Guerra) on, amb data 15 de gener 1937, li diu que després d’examinar els catàlegs de la biblioteca Castellbell, lliurats per Joana Raspall, considera que hi ha uns llibres “vells i inactuals” que només podrien tenir interès per a la Biblioteca de Catalunya, mentre que la resta es podrien incorporar a la futura biblioteca de Roses de Llobregat que ell es compromet a impulsar. Joana Raspall també intervé en la salvaguarda de la biblioteca Monistrol, segons deduïm de la similitud caligràfica de la llista manuscrita de llibres que van passar també a la Biblioteca de Catalunya.

Aquestes biblioteques contenien diversos manuscrits i llibres dels segles XVI-XIX. Algunes obres són d'un valor patrimonial excepcional, com els set volums del Calaix de Sastre del baró de Maldà que havien restat a can Falguera després de la intervenció d’Agustí Duran i Sanpere, cap del Servei d’Arxius. Coneixem amb detall els llibres que es van lliurar a la Biblioteca de Catalunya, gràcies a les relacions que es troben en l’expedient corresponent. A canvi la ciutat rep un lot de llibres per a la futura biblioteca infantil. Poc després, el mes de juliol del 1938, es torna a impulsar el vell projecte d’aquesta biblioteca i el consistori es presenta un cop més al concurs de la Generalitat per aconseguir la dotació d’unes sales de lectura per a infants, per això aporta la documentació del projecte fi de carrera de Joana Raspall. (Vegeu l’expedient annex).

Acabada la carrera, l’any 1938, Joana Raspall ocupa el lloc de bibliotecària suplent de la Biblioteca de Vilafranca del Penedès, on treballa fins el 16 de gener de 1939. Durant els últims dies de la Guerra Civil la bibliotecària viu una autèntica odissea per salvar els llibres d’aquest municipi, uns fets que cal sentir en primera persona per copsar el dramatisme i l’aventura de la narració (document sonor).

Joana Raspall en el laboratori de restauració de l’Escola de Bibliotecàries, 1938. Arxiu Comarcal del Baix Llobregat. Fons Joana Raspall i Juanola.

Joana Raspall en el laboratori de restauració de l’Escola de Bibliotecàries, 1938. Arxiu Comarcal del Baix Llobregat. Fons Joana Raspall i Juanola.

Escola de Bibliotecàries, 1937 (fotògraf desconegut), imatge publicada a “Les noves institucions jurídiques i culturals per a la dona. Setmana d’Activitats Femenines. Febrer 1937”. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, 1937, 29 p.

Escola de Bibliotecàries, 1937 (fotògraf desconegut), imatge publicada a “Les noves institucions jurídiques i culturals per a la dona. Setmana d’Activitats Femenines. Febrer 1937”. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, 1937, 29 p.

Grup de santfeliuenques en els jardins del Palau Falguera, quan la finca estava confiscada per UGT i el PSUC. 1936. Arxiu Comarcal del Baix Llobregat. Col·lecció d’Imatges Ciutadana de Sant Feliu de Llobregat.  Donació: Assumpció Fatsini Tort.

Grup de santfeliuenques en els jardins del Palau Falguera, quan la finca estava confiscada per UGT i el PSUC. 1936. Arxiu Comarcal del Baix Llobregat. Col·lecció d’Imatges Ciutadana de Sant Feliu de Llobregat. Donació: Assumpció Fatsini Tort.

Informació relacionada

  • Doc. 1 Biblioteca Castellbell-Monistrol pdf icon [4,25 MB ]
    Expedient pel qual es fa donació d’una sèrie de llibres confiscats procedents de les biblioteques dels Marquesos de Castellbell (Palau Falguera) i dels Marquesos de Monistrol (Torre Blanca) 1937-1938. Arxiu Comarcal del Baix Llobregat. Fons Ajuntament de Sant Feliu de LLobregat.
  • Doc. 2 Fragment d'entrevista a Joana Raspall mp3 icon [3,53 MB ]
    Fragment de document sonor on Joana Raspall explica l’odissea que va viure, juntament amb la bibliotecària de Vilafranca, per tal de salvar els llibres de la biblioteca popular d’aquesta població. “Dades personals per a la Fundació Jaume Font”, escrit i llegit per la pròpia autora, 6 de març de 1995. Arxiu Comarcal del Baix Llobregat. Fons Joana Raspall i Juanola

 

El 25 de gener de 1939 entren les tropes de Franco a Sant Feliu de Llobregat. És el final de la Segona República a la ciutat, l’endemà prenen Barcelona i l’1 d’abril de 1939 acaba la Guerra. Moltes persones han de marxar. Es clausuren entitats amb significació republicana com l’Escola de Declamació Miquel Rojas i els Amics de l’Art i de les Lletres i es confisca el patrimoni d’altres associacions com l’Ateneu Sanfeliuenc. Les persones que havien col•laborat amb el projecte cultural de la República i tenen una clara significació política han de marxar cap a l’exili, altres s’amaguen a Barcelona durant els primers temps. Una part important de ciutadans i ciutadanes que havien donat suport a la República, però que no s’havien significat en cap partit polític, resten fora de la vida pública, relegades a l’ostracisme, és el cas de Joana Raspall. A través dels documents de l’Arxiu podem conèixer l’abast de la repressió.

La no adscripció de Joana Raspall a cap partit polític fa que no pateixi directament la repressió. Segons el seu testimoni, no se la declara “adicta al Régimen”, però “no se tienen noticias contrarias a su buen comportamiento”. Gràcies a això pot convalidar el títol de bibliotecària després d’un curset, un tràmit obligatori per a les bibliotecàries titulades durant la Guerra Civil, en l’anomenat llavors període “rojo separatista”. Tanmateix l’Arxiu no conserva l’informe preceptiu de l’Alcaldia per aconseguir validar el títol de bibliotecària, professió que mai va tornar a exercir. Altres amics seus reben més directament els efectes de la repressió. És el cas de Josep Pibernat, president de l’Escola Miquel Rojas, amb qui va col·laborar estretament en activitats culturals i socials. Acabada la Guerra, en Pibernat s’amaga a Barcelona perquè té por a les represàlies per haver estat membre del Comitè de Milícies Antifeixistes per Acció Republicana de Catalunya. Finalment, no marxa cap a l’exili, però mai més torna a viure a Sant Feliu de Llobregat, la pressió social li ho impedeix.

Joana Raspall es troba aïllada. No hi són les persones amb les que havia compartit projectes i una concepció de país. Els intel·lectuals que havia conegut a través de l’Escola de Bibliotecàries, com Ferran Soldevila i  Carles Riba, marxen cap a l’exili, a França, on ambdós  restaran fins l’any 1943. Altres, com Jordi Rubió, es queda a Catalunya, treballa a una editorial i imparteix classes clandestines a casa seva. Anys més tard, quan alguns intel·lectuals hi tornen, limiten les seves activitats públiques. 

Durant aquest temps Joana Raspall treballa uns anys a la fàbrica de l’Aluminio Hispano Suiza. Anys més tard, el 1942, es casa amb Antoni Cauhé i Huguet, santfeliuenc i metge titular del municipi. Al llarg de la dècada dels quaranta i principis dels 50 naixen els quatre fills de la parella. Llavors les obligacions familiars i les circumstàncies del país la mantenen lluny dels seus antics mestres de l’Escola de Bibliotecàries, però encara hi manté alguns contactes, com per exemple, amb Carles Riba, amb qui es carteja al llarg dels anys. L’Arxiu Nacional de Catalunya, conserva, en el fons Carles Riba- Clementina Arderiu, les cartes lliurades per aquesta escriptora i les còpies dels escrits que el poeta li va adreçar.

L’any 1948, amb l’alcaldia de Josep Monmany, es produeix una certa obertura pel que fa a la difusió de la cultura tradicional catalana. No en va, Josep Monmany  havia format part de la candidatura d’Acció Republicana de Catalunya a les eleccions municipals de 1934, un partit d’arrels catalanistes. El mes de gener s’edita Alba, una publicació periòdica mensual vinculada a la Parròquia, que tímidament publicarà escrits en català. El desembre de 1948, la Joana hi publica els seus primers poemes en català de després de la Guerra (document 1).

Aleshores es recuperen les exposicions de roses, una mostra que no se celebrava des de la Segona República. També, durant la Festa Major d’agost, s’organitzen uns jocs florals. Entre el jurat hi ha importants personalitats de la literatura catalana, com Carles Soldevila, Marià Manent i Miquel Llor. El “mantenidor” dels jocs és Ferran Soldevila, l’historiador i antic professor de Joana Raspall. L’escriptora guanya un premi amb un treball de tema lliure. També s’hi presenten autors locals, com Martí Dot, Llorenç Sans i Matilde Bertran. Escriptors d’arreu de Catalunya hi concursen en català, com el poeta Sebastià Sánchez Juan (Flor natural) i Rosend Perelló, escriptor i poeta d'arrels tradicionals (Primer accèssit), ho fan al costat d’altres poetes situats clarament prop del règim, com Manuel González Hoyos, amb l’Englantina, per “El Cid Cabalga!” (document 2). La revista Alba, en el número de setembre, publica les poesies premiades.

Durant la dècada dels anys quaranta Joana Raspall continua escrivint versos i contacta amb cercles barcelonins de cultura catalana. Llavors, entre 1946 i 1952, Josep Iglésies organitzava lectures poètiques clandestines a casa seva. En una d’elles, el 12 de Febrer de 1950, Joana Raspall llegeix una selecció dels seus poemes. La presenta Pere Bohigas, President de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, també hi participa Ramon Tor amb la lectura de fragments del seu volum “Cant a Gombrèn” (document 3).

Formació de falangistes a la plaça de la Vila

Formació de falangistes a la plaça de la Vila amb motiu de l'acte d'aniversari de la “liberación”. Es commemora la victòria de l'exèrcit de Franco i l'entrada de les tropes a Sant Feliu. 1940-1945. Fotògraf desconegut. Arxiu Comarcal del Baix Llobregat. Fons Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat, unitat de catalogació 171.

Casament de Joana Raspall amb Antoni Cauhé. 1942. Imatge cedida per  Joana Raspall.

Casament de Joana Raspall amb Antoni Cauhé. 1942. Imatge cedida per Joana Raspall.

Joana Raspall als Jocs florals de 1948. Fotografia cedida per Joana Raspall.

Joana Raspall als Jocs florals de 1948. Fotografia cedida per Joana Raspall.

Joana Raspall desenvolupa una intensa activitat cultural des de finals de la dècada dels quaranta, amb més intensitat durant els anys cinquanta i seixanta. Ho fa amb l’aixopluc del Centre Parroquial, una entitat creada l’any 1942 al redós de la Parròquia de Sant Feliu de Llobregat. Llavors només l’Església podia fer possible la represa de les activitats culturals tradicionals de Catalunya. Mica en mica es tornen a fer ballades de sardanes i representacions de teatre en català. La Joana fa públic el seu compromís amb la llengua i amb la seva ciutat, l’Arxiu en conserva els testimonis.

 

L’any 1952 escenifica la cançó popular “El comte Arnau” per a un espectacle titular “Aires de la terra”, on participen autors locals, com Matilde Bertran, Jaume Bosch, Martí Dot i Llorenç Sans. L’obra s’estrena al Centre Parroquial amb motiu de la celebració del desè aniversari de la fundació de l’entitat.

Més tard, escriu tres guions per a les emissions de Ràdio Joventut de Sant Feliu de Llobregat organitzades amb la finalitat de recaptar diners pro altar de la Mare de Déu de Montserrat a la Parròquia de Sant Llorenç de Sant Feliu de Llobregat. Els guions són: “Pere II el gran a Montserrat”, el 10 de febrer de 1953; “El drama de l’ermita de Sant Miquel”, el 14 d’abril de 1953, i “El miracle de la Verge”, el 25 d’agost de 1953. L’ampliació del segon guió, dóna lloc a “L’ermita de Sant Miquel”, un poema dramàtic que s’estrena al Centre Parroquial amb motiu de la Festa de la Mare de Déu de Montserrat de 1958. L’obra s’escenifica a tota la comarca i Ràdio Barcelona en difon fragments.

Entre 1948 i 1968 col·labora assíduament amb la revista local Alba.

El 3 de juny de 1956 l’escriptora participa amb una poesia en la Corona literària per a la Mare de Déu de Montserrat, una commemoració dels setanta-cinc anys de la Coronació de la Verge. Amb aquesta celebració, els monjos de Montserrat intenten reconciliar escriptors dels dos bàndols de la guerra. La majoria d’intel·lectuals catalans hi són presents, fins i tot escriptors exiliats com Bartra, Calders i Ventura Gassol. En total hi col·laboraren cent setanta escriptors. Els poemes s’agrupen en diversos temes: “Maria, Mare de Deu”; amb Rosa Leveroni, Joan Perucho, Bartomeu Forteza, Josep Carner, Carles Riba, Joan Fuster, Joana Raspall, Josep M. Junyent, Pilar Tous de Cirera i Manuel de Pedrolo; “La pregària”; amb Maria Antònia Salvà, Maria Aurelia Capmany, Josep M. Espinàs i Ramon Folch i Camarasa; “La muntanya”; amb Clementina Arderiu, Marià Manent, Josep M. López-Picó, Víctor Català, Agustí Bartra, Tomàs Garcés, Joan Antonio i Guàrdias, J. V. Foix, Joan Triadú i Marià Villangómez; i “els pelegrins”, amb Ferran Soldevila, Blai Bonet, Jordi Sarsanedas i Salvador Espriu, entre altres autors. La poesia de Joana Raspall comença amb el vers: “El nostre nom unit al nom de la muntanya”... (document 1).

Aleshores els escriptors en català no tenen gaires ocasions de mostrar les seves obres i aprofiten esdeveniments folklòrics per escriure en la llengua pròpia. Durant aquest temps, Joana Raspall presenta obres sobretot en l’àmbit local. L’any 1956 es dóna a conèixer la “Sardana Ciutat de Sant Feliu”, amb lletra de l’escriptora i música de Jaume Vila. L’Esbart Dansaire la balla en el marc d’un festival folklòric (document 2).

El 1957 aconsegueix el tercer premi al “Concurso Literario Nacional sobre Rosas”, amb el lema “Vida, mort i eternitat”, on participa Josep Maria López-Picó (document 3). El Nadal de 1957, estrena al Centre Parroquial, conjuntament amb Matilde Bertran i Martí Dot, l’espectacle “Misteris de goig”, una versió actualitzada dels “Pastorets” on la Joana intervé amb el quadre “La fugida d’Egipte”.

També rep un guardó significatiu, com el Premi Joan Santamaria de teatre de l’any 1963 per  “L’ermita de Sant Miquel”, una obra que havia escrit anys abans. Es tracta d’una llegenda montserratina referida a la invasió francesa de Catalunya que es pot percebre com una al·lusió a la situació del moment. El Centre Lleidatà és l’organitzador d’aquests premis que havien guardonat Mercè Rodoreda (narració), Manuel de Pedrolo i Baltasar Porcel (teatre), entre altres escriptors (document 4). La col·lecció teatral Millà l‘edita l’any 1964. Sobre l’acte de lliurament dels premis es conserva una carta de Joana Raspall adreçada a Llorenç Sans, que il·lustra la situació de resistència del moment:

“La consigna és: cal anar a Romea sempre; quan l’obra és bona, perquè ho és; quan no ho és tant, perquè és catalana)

No li poso la llista dels noms que jo recordo perquè n’hi havia molts d’altres [es refereix al sopar de lliurament dels premis] de ben significats i tots junts són tabú”. (document 5).

 

Compromís amb el patrimoni: la Torre de la Presó

L’any 1955,  l’Ajuntament acordà construir un nou dipòsit municipal de detinguts en l’espai de l’antiga presó del partit judicial, per això decideix enderrocar l’edifici medieval de la Torre de la Presó. És un projecte que triga en materialitzar-se. Temps avenir, el 31 d’octubre de 1958, Matilde Bertran, Joana Raspall, Jaume Bosch, Joan Cañellas i Martí Dot, adrecen una carta a l’Alcalde de Sant Feliu de Llobregat perquè saben de l’existència d’aquest projecte. En l’escrit diuen: “nos permitimos sugerir la idea de que sea respetada, y a ser possible restaurada, la Torre que se yergue en el patio de dicha cárcel. Dicha torre podria habilitarse para instal·lar en ella un Museo de la Ciudad, para el cual, a no dudar, no faltaran piezas ni recursos históricos, constituyendo ya dicha Torre la primera pieza importante de ese museo.” Els signants afirmen que per les característiques externes de la  construcció i pel que diu la premsa local, tenen motius fonamentats per creure que la Torre de la Presó és l’únic monument històric de Sant Feliu i que cal, per tant, preservar-lo. També argumenten que la Torre ha estat present en exposicions fotogràfiques de castells i torres de Catalunya. Acaben l’escrit oferint-se a col·laborar amb l’Ajuntament perquè, previ l’assessorament tècnic necessari, es pugui fer realitat el que demanen en la petició (document 6). 

La lluita l’encapçala la Joana, però és una lluita perduda. Tots els projectes entorn aquest tema preveuen l’enderrocament de la Torre de la Presó, un edifici medieval de pedra de més de 30 metres d’alçada. Finalment, l’any 1965, l’enderroquen i es perd l’element més emblemàtic i visible de skyline de la ciutat de Sant Feliu de Llobregat.  

Al llarg dels anys, la Joana veu perdre molts dels senyals d’identitat més propis del patrimoni local, com la Torre dels Dimonis (dècada dels 60), la Torre de les Bruixes (principis del 70) i cases pairals emblemàtiques, com Can Majó, Ca n’Oliveres i la Rectoria, entre altres. El creixement i l’especulació urbanística transforma el municipi i Sant Feliu perd definitivament el caràcter rural per esdevenir un espai urbanitzat.

 

Bibliografia

ANTOLÍN ARRUFAT, Adriana; CAMPDERRÓS CID, Jaume i TENA OMELLA, Montserrat, El Centre Parroquial. Cinquanta anys d’història local (1942-1992). Sant Feliu de Llobregat: Ajuntament, 1995, 74 p.

SANS, Llorenç. “Joana Raspall i Juanola”, inèdit, 1993?, 6 p.

DD.AA. Corona literària oferta a la mare de Déu de Montserrat. Barcelona: Ed. Abadia de Montserrat; Barcelona. 1957.

Final de la representació teatral de "Aires de la terra" al Centre Parroquial.

Final de la representació teatral de "Aires de la terra" al Centre Parroquial. Entrega de rams de flors a dues de les autores, Joana Raspall i Matilde Bertran. 1952. Fotògraf: Alfredo Vila. Arxiu Comarcal del Baix Llobregat. Col•lecció d'imatges ciutadanes de Sant Feliu de Llobregat. Donació: Pere Borràs Tres.

Homenatge a Llorenç Sans

Homenatge a Llorenç Sans, d’esquerra a dreta, Jaume Bosch, Ventura Basseda, Joana Raspall, Llorenç Sans, Matilde Bertran, Martí Dot i Lluís Gassó. 1952. Fotògraf: Jaume Amigó Mata. Arxiu Comarcal del Baix Llobregat. Fons de Jaume Amigó Mata.

Lectura de poemes de Joana Raspall en el I Concurs literari sobre la rosa

Lectura de poemes de Joana Raspall en el I Concurs literari sobre la rosa, on va guanyar un premi amb el poema "Vida, mort, eternitat”. Fotògraf: Joaquim Ferrer Fité. 1957. Arxiu Comarcal del Baix Llobregat. Fons Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat.

La Torre de la Presó. 1955-1960

La Torre de la Presó. 1955-1960. Fot��graf desconegut. Arxiu Comarcal del Baix Llobregat. Col•lecció d'imatges ciutadanes de Sant Feliu de Llobregat. Donació: Pepita Salvat Virgili.

A partir de l’any 1969, Joana Raspall s’inicia en la creació teatral per a nois i noies. Ho fa de la mà de les actrius i els actors més joves de la companyia Enric Borràs del Centre Parroquial. Aquesta nova generació experimenta i cerca un teatre compromès amb la societat. Joana Raspall col·labora amb aquest jovent i escriu obres que ells i altres companyies representen, com “El pou” (1969), “L’invent” (1974) i “Kònsum, SA” (1978). L’Arxiu custodia documents sobre aquesta renovació teatral. Els fons documentals del Centre Parroquial, de Llorenç Sans, de Joana Raspall i de Joan Nicolau, en parlen. Hi ha fotografies, cartells, programes, pel·lícules, retalls de diari i documents escrits que en deixen constància.

Aquesta setmana, amb motiu de la celebració del Dia Internacional dels Arxius, el 9 de juny, i en homenatge a Joana Raspall i a aquella joventut de finals dels anys 60 i principis dels 70, us mostrarem una primícia. Es tracta d’un fragment inèdit d’una pel·lícula de Joan Nicolau de la representació de “El pou” que es conserva a l’Arxiu, no conté so, però les imatges són un tros de la memòria col·lectiva de Sant Feliu de Llobregat.


El 1969, Joana Raspall escriu i representa “El viatge” al Centre Parroquial, una obra de teatre per a adults, rèplica de “Tot esperant Godot” de Samuel Becquet. Aquell any s’inicia en la creació d’obres de teatre infantil i juvenil, i ho fa amb la voluntat de servei que la caracteritza. A suggeriment d’Aurora Díaz-Plaja, pren el testimoni de l’escriptora Maria Novell i escriu perquè aquest públic s’aficioni al teatre. Darrere hi ha el lligam entre les tres escriptores-bibliotecàries que havien compartit l’empremta de l’Escola de Bibliotecàries de la Segona República. Temps després, la Joana ho recorda:
“Va ésser l’any 1969, arran de la mort de Maria Novell que va insinuar-me Aurora Díaz-Plaja: “Perquè no proves i segueixes?”. Així va ésser com vaig escriure “El pou”; entre nosaltres, les bibliotecàries, arrosseguem molta càrrega sentimental” (document 1).

El 24 i el 25 de desembre de 1969, Joana representa “El bosc encantat” al Centre Parroquial, una obra que acaba de presentar al Concurs de Teatre de Cavall Fort de 1969, sota el títol de “El pou o les aventures d’en Nap, en Buf i en Xic” (document 2).

Fa un temps que al Centre Parroquial treballen en una nova concepció del teatre. S’hi continuen representant obres clàssiques del teatre català, amb autors com Àngel Guimerà i Santiago Rusiñol, però els més joves volen innovar i busquen un teatre que no sigui només d’esbarjo, sinó que també tingui un compromís social. Es qüestionen les tradicions i alhora es trien escriptors compromesos. L’entitat s’obre a noves experiències en l’àmbit del teatre, per exemple es creen grups de lectors, que analitzen i debaten sobre els continguts de les obres i es fan classes teòriques i pràctiques sobre interpretació, direcció, dicció, etc. La Joana els ajuda i el 1968 fa classes i participa en els grups de lectors. Aquell any, a Torrelles, es creen els Grups de teatre del Baix Llobregat.

Sota l’aixopluc d’aquestes inquietuds, la Joana presenta “El pou” al I Concurs de teatre per a nois i noies de 1969, convocat pel Teatre Romea i Cavall Fort. Des de l’any 1967, la revista Cavall Fort organitza cicles de teatre on grups d’arreu de Catalunya tenen l’oportunitat de participar en alguna de les set representacions matinals que es fan al llarg de successius diumenges.

És 14 de desembre de 1969 i som al teatre Romea, Agustí Pedro Pons, el president del jurat del concurs, obre la plica on consta el nom de l’obra guanyadora. En veu alta pronuncia el títol de “El pou”, presentada amb el lema “El nostre pa”, de Joana Raspall, de Sant Feliu de Llobregat. El jurat també recomana l’estrena d’una versió de “La caputxeta vermella”, presentada amb el lema “Borrissol” , obra de Josep Vellverdú, de Lleida. Els autors, Joana Raspall i Josep Vellverdú, reben l’aplaudiment del públic juvenil. També s’explica el contingut del VIIè. cicle de “Teatre per a nois i noies” que es farà al Romea del 18 de gener al 15 de març de 1970. Es repetirà “El castell dels tres dragons”, “Juguem tot fent teatre”, del Centre Parroquial de Sant Josep de Badalona; “Rondalles”, un muntatge de Joan Baxes; s’estrenarà “El noi que volia ésser mestre”; s’homenatjarà Maria Novell, una col·laboradora habitual de Cavall Fort recentment traspassada, autora de Viatge per la història de Catalunya; i, sobretot, es representarà l’obra recentment guardonada, “El pou”, I Premi de teatre per a nois i noies (document 3).

És l’hora dels joves de la companyia teatral d’Enric Borràs del Centre Parroquial. Ara tenen l’ocasió de mostrar tot allò que han après. Hi ho faran al Romea de Barcelona, en el marc del setè Cicle! Allà podran ensenyar un llegat: l’herència teatral de la seva ciutat. Però sobretot podran mostrar la seva visió del teatre. ”El pou” tracta de les peripècies d’uns nois que intenten que el seu poble surti d’un moment difícil. Lluís Ribas dirigeix el quadre escènic, integrat per Anton Domingo, Llorenç Prats, Josep Ma. Serra, David Baleta, Joan-Lluís Amigó, Josep Ma. Peradavid, Miquel Nin, Montserrat Prats i Rosa Garcia. També hi intervenen Àngels Biscarri (decorats), Antoni Corominas (realització de decorats), Antònia Rius (vestuari), Joaquim Prats i Joan Peradavid (traspunts), Josep Fisa i Joan Ribas (llums) i Àngels Prats (ajudant de direcció). Fan dues representacions sota la supervisió de Josep Anton Codina Olivé, el 8 i el 15 de març de 1970.

Fa pocs mesos que el grup de Sant Feliu ha participat en la I Intercomarcal de Terrassa, entre el 22 de juny i el 21 de juliol de 1969. També ha treballat en coordinació amb altres grups del Baix Llobregat i han proposat aprofundir en el tema “Recerca d’una ètica i una estètica del teatre a la comarca”. Aquests grups volen promocionar de manera real el teatre a la comarca. Fan treball pràctic, el que anomenen “work-shop”, a través del qual l’espectacle d’un grup se sotmet a la revisió crítica dels altres. Però, poc després, l’any 1970, la coordinació comarcal acaba, tot i que resten els treballs teòrics fets pels diversos grups sobre la “Formació de l’actor”, les “Tendències, actituds i formes” i les propostes d’estudis sobre la tragèdia, la Comedia dell’arte, Staniskawski, Brecht i Grotowski. L’any 1970, només sobreviuen tres grups teatrals d’aquesta línia al Baix Llobregat, el Corn de Cornellà, el Goc d’Esparreguera i el de Sant Feliu, enlairat pel premi que acaba d’aconseguir per “El pou” de Joana Raspall. L’escenificaran gairebé unes quaranta vegades en altres cicles del Romea i a diferents viles i ciutats, com Ripoll, Sant Feliu de Llobregat, Terrassa, Igualada, entre altres (document 4). Cavall Fort n’edita l’obra l’any 1975.

L’any 1973, el Grup T.I.M. de Martorell estrena “L’invent o, noves aventures d’en Nap, en Buf i en Xic”, una segona entrega de Joana Raspall amb els mateixos protagonistes de “El pou”. L’obra s’estrena a Martorell i es representa l’any 1974 al Romea i al Centre Parroquial de Sant Feliu. L’any 1978, el Grup de Teatre del Centre Parroquial de Sant Feliu de Llobregat estrena “Kònsum, SA.”, sota la direcció de Marc Rius. Es tracta de la tercera entrega que tanca la trilogia dels tres personatges. L’obra es representa al Romea l’any 1979 i es publica a la col·lecció de teatre EDEBÉ el 1984.

Portada de la representació de “El pou” al teatre Romea, el 15 de març de 1970. Arxiu Comarcal del Baix Llobregat. Fons Llorenç Sans, dossier sobre Joana Raspall.

Portada de la representació de “El pou” al teatre Romea, el 15 de març de 1970. Arxiu Comarcal del Baix Llobregat. Fons Llorenç Sans, dossier sobre Joana Raspall.

Jacint Rius i Joan Obiols a la representació de “El Pou” de 1976 al Centre Parroquial. Arxiu Comarcal del Baix Llobregat. Fotògraf: Marc Rius. Fons Centre Parroquial, donació Marc Rius.

Jacint Rius i Joan Obiols a la representació de “El Pou” de 1976 al Centre Parroquial. Arxiu Comarcal del Baix Llobregat. Fotògraf: Marc Rius. Fons Centre Parroquial, donació Marc Rius.

Portada de “L’invent”, publicat l’any 1978 a la col•lecció de teatre EDEBË.

Portada de “L’invent”, publicat l’any 1978 a la col•lecció de teatre EDEBË.

Representació de "Kònsum SA." 1978. Fotògraf Ignacio González. Arxiu Comarcal del Baix Llobregat. Fons Centre Parroquial, donació Marc Rius.

Representació de "Kònsum SA." 1978. Fotògraf Ignacio González. Arxiu Comarcal del Baix Llobregat. Fons Centre Parroquial, donació Marc Rius.

Joana Raspall ha estat també una important lexicòloga. Al llarg de la seva vida ha publicat tres diccionaris. L’Arxiu Comarcal del Baix Llobregat conserva la documentació prèvia a l’elaboració d’aquestes obres, és a dir les fitxes originals i els fulls mecanografiats amb anotacions manuscrites de l’autora.


Al llarg del temps,  Joana Raspall ha anat lliurant documentació a l’Arxiu Comarcal del Baix Llobregat. Fa cinc anys, aproximadament, ens va dir: “Vull que tota la documentació que he utilitzat per a l’elaboració dels diccionaris es guardi a l’Arxiu. L’objectiu és que resti a disposició de les persones que vulguin conèixer el procés que vaig seguir en l’elaboració d’aquests diccionaris" i va lliurar tot el material.

Eren milers de fitxes dipositades en unes capses de sabates retallades d’acord amb el tamany de les fitxes. Ens lliurava la feina de recopilació dels mots i les frases dels seus diccionaris, una tasca minuciosa, constant i pacient feta al llarg de dècades de dedicació  (document 4). 

Tres són els diccionaris que Joana Raspall ha editat:

Diccionari pràctic de sinònims, amb la col·laboració de Jaume Riera (1972).

Diccionari de locucions i frases fetes (1984).

Diccionari de homònims i parònims (1988), els dos últims amb Joan Martí. 

Primer va publicar el Diccionari pràctic de sinònims, editat l’any 1972 per Edicions 62 amb la coautoria del lingüista i historiador Jaume Riera. Aquest diccionari recollia  expressions sinònimes, a més a més de sinònims d’un únic mot. Això li va servir de base per iniciar el Diccionari de locucions i frases fetes. L’autora va diferenciar les expressions que tenien un significat estructural per elles mateixes de les que no en tenien i va incorporar aquestes últimes al Diccionari de locucions i frases fetes.  

L’any 1984 es va presentar el Diccionari de Locucions i Frases Fetes de Joana Raspall, revisat per Joan Martí i editat per Edicions 62. Es tracta d’una eina fonamental per al coneixement de les expressions que donen vida i caràcter a la llengua catalana. En aquest diccionari, la Joana va treballar durant molts anys. El pròleg el signa Antoni Maria Badia i Margarit que qualifica l’obra d’assaig d’una nova modalitat de lexicologia. Era el “corpus” publicat més important de les expressions i modismes de la llengua catalana. Fins llavors només s’havien editat unes llistes i aquesta obra fou un inventari força més extens. El diccionari és d’interès per als especialistes i estudiosos i també per a qualsevol usuari de la llengua que vulgui enriquir l’expressivitat del seu lèxic (document 1). 

El llibre es divideix en dues parts: la primera dedicada a les locucions i la segona a les frases fetes. I què tenen en comú la frase feta i la locució? segons Badia Margarit ambdós casos són grups de mots, de conjunts d’índole gramatical o lèxica, que s’oposen a tot allò que en la llengua s’expressa mitjançant una sola paraula. Segons Joan Martí si haguéssim de marcar la frontera entre locució i frase feta, tot i que és difícil de diferenciar, la primera equivaldria a una part d’una frase i es podria substituir per un substantiu, adjectiu o forma adverbial o de relació (conjuncions i preposicions), mentre que la segona és semànticament una oració, amb subjecte i predicat (document 2). 

El document d’Arxiu conté les parts següents:

1.-Fitxes de locucions (manuals).

2.-Fitxes de frases fetes (manuals).

3.-Fitxes d’addicions de locucions i frases fetes (manuals)   Són entrades posteriors a les de la primera edició.

4.-Llista mecanografiada de les entrades de locucions

5.-Llista mecanografiada de les entrades de frases fetes.

6.-Llista mecanografiada de les addicions a les entrades de locucions i frases fetes.

Són entrades posteriors a les de la primera edició. 

Cada locució o frase feta del llistat mecanografiat té l’estructura següent:

. Definició

. Exemples

. Sinònims

. Locució o frase feta i tots els sinònims

. Remissions a una altra frase feta o a una locució 

L’any 1988, Joana Raspall publicà el Diccionari d’homònims i parònims, amb la participació també de Joan Martí. Aquest diccionari representa una novetat absoluta en el domini lingüístic del català. Neix amb la finalitat d’agrupar paraules que, tot i tenir un significat diferent i sovint etimologies distintes, tenen una similitud o identitat formal (documents 3 i 4). 

A través de les fitxes i de les obres mecanografiades, que contenen anotacions i esmenes de l’autora, podem aproximar-nos millor als processos d’elaboració dels diccionaris.


 

Les fitxes dels tres diccionaris de Joana Raspall.

Les fitxes dels tres diccionaris de Joana Raspall.

Presentació de "El Diccionari de locucions i frases fetes" a Sant Feliu de Llobregat, amb la presència d’Albert Manent, 1984. Fotògraf: Blas Serrano. Arxiu Comarcal del Baix Llobregat. Fons Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat.

Presentació de "El Diccionari de locucions i frases fetes" a Sant Feliu de Llobregat, amb la presència d’Albert Manent, 1984. Fotògraf: Blas Serrano. Arxiu Comarcal del Baix Llobregat. Fons Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat.

Imatges de dues fitxes relacionades, una del diccionari de sinònims, i l’altra del diccionari de locucions i frases fetes.

Imatges de dues fitxes relacionades, una del diccionari de sinònims, i l’altra del diccionari de locucions i frases fetes.

En els últims anys del franquisme, Joana Raspall persevera en el tema de la llengua i en els senyals d’identitat de Sant Feliu de Llobregat, sobretot en la tradició roserística de la ciutat i en el reconeixement del poeta Martí Dot. Durant la transició política i els primers anys dels ajuntaments democràtics pren un major compromís cívic. L’escriptora col·labora en posar les bases del paper de la cultura en la nova democràcia municipal.

El 1974 es crea el Premi de Poesia Martí Dot, un any després de la mort del poeta. El certamen premia obres de poetes joves menors de 25 anys. El primer jurat l’integren Lluís Gassó, com a president, Anton Sala Cornadó, Joan Alegret, Ramon Pla, Matilde Bertrand, Joana Raspall i Llorenç Sans, com a vocals, i Jaume Bosch Ventura, com a secretari. Aquest premi ha estat una aportació valuosa a la llengua i la literatura catalana durant la transició política i la democràcia. Alguns guanyadors, després d’aconseguir el premi, van tenir una gran projecció literària. Joana Raspall n’ha estat la principal impulsora al llarg de la seva història. (doc. 1).

La dècada dels setanta són els anys de les grans exposicions de roses. L’escriptora hi participa a través dels programes de les festes amb articles, relats breus i poesies sobre les roses i la tradició roserística de la ciutat (doc. 2, doc. 3 i doc. 4).

Durant la transició democràtica, Joana Raspall pren part en l’Assemblea de Catalunya i en el Congrés de Cultura Catalana de Barcelona i Sant Feliu de Llobregat. L’objectiu d’aquest Congrés és reivindicar la democràcia i la cultura catalana reprimida per la dictadura franquista. A la capital presenta una ponència sobre el llibre infantil, juntament amb Núria Tubau, Carme Suqué i Andreu Vallvé, un treball del qual sorgeix la col·lecció de teatre infantil EDEBE en català (doc. 6). A Sant Feliu de Llobregat la majoria d’associacions s’adhereixen al Congrés i durant els mesos de febrer a abril de 1976 organitzen conferències, debats i actes festius. La Joana és una de les dinamitzadores d’aquests actes (doc. 5).

Són anys decisius de la vida de la ciutat, quan es defineixen les aspiracions col·lectives de la futura democràcia municipal.

En aquest temps un seguit d’associacions, entre elles el Centre Parroquial, assoleixen un major compromís cívic i polític. Aleshores membres de partits polítics s’introdueixen en les entitats per tal de difondre les seves propostes polítiques. Això produeix conflictes entre els sectors més conservadors i els que busquen una major obertura a la societat. L’any 1977 el Centre tria Joana Raspall com a presidenta, una persona amb capacitat de diàleg que pot arribar a consensos. Les discussions més importants són entorn a les cessió de l’ús del local per fer actes de propaganda política en les eleccions generals de 1977. Aquestes protestes acaben amb una crítica del rector vers l’actuació de la presidenta. El mossèn li recorda el caràcter cristià i cultural del Centre, tanmateix, al final l’entitat acull aquest tipus d’actes. La Joana ha estat l’única presidenta del Centre Parroquial al llarg de la història de l’entitat. El fons documental de l'associació, que es conserva a l’Arxiu, mostra la seva actuació en aquest trànsit tan fonamental.

A partir de la mort de Franco el moviment veïnal reivindicatiu pren embranzida. Llavors aquestes associacions són interlocutores directes de l’administració i autèntiques escoles de formació de veïns. Primer funcionen com a comissió gestores i més tard es legalitzen. El 1977 es crea l’Associació de Veïns de Can Nadal, entitat amb la qual Joana Raspall s'hi sent especialment vinculada. 

Durant el franquisme Joana Raspall fa classes particulars de català a l’Escola Mare de Déu de la Mercè i a casa seva a partir de l’any 1974. Amb la transició democràtica dóna suport a l’ensenyament del català als centres d’ensenyament i a la tasca dels primers professors d’aleshores: Jordi Giol, Jordi San José i Agustí Vilar.

Amb l’entrada dels ajuntaments democràtics la Joana participa en la definició del projecte cultural de la ciutat a través del Consell Municipal de Cultura, un òrgan assessor que marca les línies de l’actuació en aquest àmbit (doc. 7).

L’any 1980 Joana Raspall fa un dels primers pregons de l’època democràtica. Les seves paraules prenen especial rellevància perquè s’acaba de recuperar l’exposició de roses, el signe d’identitat col·lectiu més propi de la ciutat (doc. 8).

Pancarta del Congrés de Cultura Catalana a tocar el Centre Parroquial, al carrer de Pi Margall. 1976. Fotògraf: Nicolás Vargas. Arxiu Comarcal del Baix Llobregat. Fons PSUC.

Pancarta del Congrés de Cultura Catalana a tocar el Centre Parroquial, al carrer de Pi Margall. 1976. Fotògraf: Nicolás Vargas. Arxiu Comarcal del Baix Llobregat. Fons PSUC.

Joana Raspall Juanola el dia de la lectura del seu pregó de les roses. Fotògraf: Blas Serrano. 1980. Arxiu Comarcal del Baix Llobregat. Fons Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat.

Joana Raspall Juanola el dia de la lectura del seu pregó de les roses. Fotògraf: Blas Serrano. 1980. Arxiu Comarcal del Baix Llobregat. Fons Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat.

Informació relacionada

A partir la dècada dels vuitanta Joana Raspall mostra el fruit del treball de tota una vida i publica el gruix de la seva obra. Es dóna a conèixer en un àmbit nou: la poesia i la narrativa destinada a infants i joves i edita les creacions més personals, aquelles que mai s’havia atrevit a publicar: la poesia i els relats per a adults. També participa activament en el Premi Martí Dot i en la Tertúlia Literària que porta el nom del poeta. L’Arxiu conserva documents i premsa que fan referència a aquesta incessant activitat. Entre les revistes hem d’esmentar sobretot el "Vaivé", on fa col·laboracions mensuals sobre llengua i literatura, i "El Butlletí" municipal de Sant Feliu de Llobregat. Els documents dels fons de l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat, de Martí Dot i de la Tertúlia Literària Martí Dot són miralls d’aquesta etapa de la seva vida.

L’any 1981 presenta Petits poemes per a nois i noies, el seu primer llibre de poesia per a aquest públic. El pròleg el signa la seva amiga Aurora Diaz Plaja, també bibliotecària i escriptora com la Joana. Aleshores comença una tasca que arribarà a les escoles de Catalunya. Ho fa amb la seva proverbial vocació de servei, perquè els noies i noies disposin de poemes adequats a la seva edat i perquè des de molt joves s’iniciïn en l’estimació de la poesia (doc. 1).

"La Paraula"
Pel camí que jo passava
caminet amunt i avall
he perdut una paraula
d’or cisellat
L’ocell prou passa i repassa
i m’ofereix el seu cant;
la magnòlia em dóna aromes
de l’arbre estant;
l’aire manyac m’acarona
i el salze plora com jo,
que enlloc no es troba la meva
paraula d’or

Petits poemes per a nois i noies, p. 38

Més tard, seguiran altres llibres: Degotall de poemes (1997), Versos amics (1998), Pinzellades en vers (1998), Bon dia poesia (2000), Escaleta al vent: poemes (2002), Font de versos (2003) A compàs de versos (2003), Com el plomissol: poemes i faules (2003), Concert de poesia (2004), El meu món de poesia (2011), 46 poemes i dos contes (2013).

També s’endinsa en la narrativa infantil, amb obres com: Contes del si és no és (1994), La corona de l’àliga (1997), El mal vent (1994) i Contes increïbles (1999).
Escoles d’arreu de Catalunya treballen els seus poemes i contes. La Joana esdevé un referent per als nens i nenes del país. Durant anys s’apropa a la infància i visita moltes escoles per explicar la seva poesia. Els nens saben i reciten els seus poemes i la seva obra es popularitza.

Durant la dècada dels 80 estrena el Sant Sopar, una obra representada al llarg dels anys per la companyia Enric Borràs del Centre Parroquial.

El 1990 es crea la Tertúlia Martí Dot amb la finalitat de:"aplegar al seu entorn a totes aquelles persones que senten la inquietud, el desig i fins i tot potser la necessitat de trobar-se amb els altres, per intercanviar idees, per parlar simplement de poesia o de llibres de prosa..." La Tertúlia també impulsa el Premi de Poesia Martí Dot i recupera i edita els poemes inèdits del poeta. La Joana en serà l’ànima (doc. 3).
A partir del 1991 ensenya la seva poesia per a adults. Són poemes que guarda al calaix des de fa anys, tot i que abans n’havia mostrat alguns en revistes locals. La Joana sempre ha estat una poetessa. Va escriure poemes des de molt jove, però és ara quan decideix fer-los públics a través de llibres. Primer publica Ales i camins, i després quatre llibres més: Llums i gira-sols (1994), especialment adreçat als joves; Arpegis (2004), Instants: haikus i tankas (2009) i Jardí vivent (2010).

També edita narrativa per a adults, amb relats on dóna vida a escenaris del passat i on recupera un català en desús, com El cau de les heures (2008) i El Calaix del mig i el vell rellotge (2010). Fins i tot treu una novel·la, Diamants i culs de got: records d'un vell (2007), una història ambientada en l’època de la República, la guerra i la primera postguerra.

Al final troba la manera de fer conèixer la major part de la seva obra inèdita. Gràcies això hi ha un esclat de poemes i de narrativa amb signatura de l’escriptora.

Presentació del llibre “Petits poemes per a nois i noies”. 1981. Fotògraf: Blas Serrano. Arxiu Comarcal del Baix Llobregat. Fons Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat.

Presentació del llibre “Petits poemes per a nois i noies”. 1981. Fotògraf: Blas Serrano. Arxiu Comarcal del Baix Llobregat. Fons Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat.

Presentació del llibre “Llum i Gira-sols” de Joana Raspall i Juanola. 1994. Fotògraf: Nicanor Molina Domènech. Arxiu Comarcal del Baix Llobregat.”VaiVé”.

Presentació del llibre “Llum i Gira-sols” de Joana Raspall i Juanola. 1994. Fotògraf: Nicanor Molina Domènech. Arxiu Comarcal del Baix Llobregat.”VaiVé”.

Portada del seu llibre “Bon dia poesia”,  publicat l’any 2000.

Portada del seu llibre “Bon dia poesia”, publicat l’any 2000.

Avui Joana Raspall fa 100 anys i des de l’Arxiu li volem fer arribar la nostra felicitació i estima. A través dels documents d’aquesta secció hem pogut descobrir una vida plena d’activitats creatives i de compromís cívic. Al llarg del temps, la Joana ha rebut el reconeixement de les institucions i de la ciutadania i, sobretot, l’afecte de la gent de Sant Feliu de Llobregat i dels nens i les nenes d’arreu de Catalunya. Els documents en són l’evidència. Ara, des de fa uns anys, la majoria de documents es generen en suport electrònic i són consultables a través de la xarxa. El repte de les institucions i dels arxius és garantir-ne la conservació permanent. Darrere hi ha el compromís de la preservació i difusió d’un valuós llegat: l’obra de Joana Raspall.

Joana Raspall rep el primer reconeixement institucional l’any 1993. Llavors l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat li lliura la Medalla de la Ciutat. L’argument es fonamenta en: “...molts aspectes que articulen la trajectòria de la Sra. Joana Raspall al llarg de tota la seva vida, com ara el paper d'incansable dinamitzadora de la vida cultural, literària i cívica local. També cal ressaltar la seva tasca com a poetessa, autora teatral i actriu, com a personatge cívic present a tantes iniciatives i com a col·laboradora que ofereix el seu ajut i el seu criteri a tot aquell que s'acosta a casa seva amb alguna proposta cultural. Fou també col·laboradora a revistes, bibliotecària vocacional i lexicòqrafa...”. (doc. 1).

El 2001 la comarca reconeix la seva trajectòria i li lliura el Premi Agna Canalies de Literatura dins els Premis de Reconeixement Cultural del Baix Llobregat (doc. 2)
El 2004 el Casal de les Dones de Sant Feliu de Llobregat crea el Concurs de Relats Breus Joana Raspall destinat a dones, un certamen que enguany farà la novena edició.

L’any 2005 s’inicia a Sant Feliu de Llobregat una campanya per aconseguir adhesions ciutadanes per a la concessió de la Creu de Sant Jordi a Joana Raspall. Hi participen persones, entitats i institucions. Els arguments són la seva trajectòria personal literària i cívica en defensa dels valors de la democràcia i la convivència. El 25 de setembre recull el guardó de mans del president Pasqual Maragall en el marc d’una cerimònia celebrada al Gran Teatre del Liceu (doc. 3).

L’any 2008 l’Ajuntament atorga el nom de Joana Raspall a un nou carrer de Sant Feliu de Llobregat. A tocar aquest carrer, a la plaça Llorenç Sans, es Jon Montero Maradiaga fa un complex escultòric que s’anomena “Diàlegs”. Són quatre figures on hi ha gravats poemes de Joana Raspall, Martí Dot, Ramona Pons i Llorenç Sans. La poesia de la Joana és la següent:

Endavant!
Respira fort, que l’aire és teu
i l’aire i tot et poden prendre.
Un cop ja l’hagis respirat
és carn com tu,
és alè teu que no es pot vendre.
Respira fort, que l’aire és teu.

Trepitja fort, que el lloc és teu!
On hi ha el teu peu no n’hi cap d’altre.
La terra té per a tothom
camins oberts;
Fuix de qui vulgui entrebancar-te.
Trepitja ferm, que el lloc és teu!

Parla ben clar, que el mot és teu
i el pensament ningú no el mana.
Si creus la teva veritat
llança-la al vent
i que s’arbori com la flama.
Parla ben clar, que el mot és teu!


A finals de l’any 2012, l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat crea una comissió ciutadana encarregada de la celebració del centenari de Joana Raspall. Els documents electrònics que hi ha actualment a la xarxa testimonien abastament les activitats fetes al llarg del 2013, l’Any Joana Raspall.

Enllaços d’interès:
www.joanaraspall.cat/
http://anyjoanaraspall.blogspot.com.es
http://joanaraspall.blogspot.com.es/
http://www.facebook.com/eixam.amicsdelajoanaraspall?fref=ts
https://twitter.com/JoanaRaspall

Lliurament de la Medalla de la Ciutat de Sant Feliu de Llobregat. 1993. Fotògraf. Blas Serrano. Arxiu Comarcal del Baix Llobregat. Fons Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat.

Lliurament de la Medalla de la Ciutat de Sant Feliu de Llobregat. 1993. Fotògraf. Blas Serrano. Arxiu Comarcal del Baix Llobregat. Fons Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat.

Lliurament del premi Agna Canalias de Literatura dins dels Premis de Reconeixement Cultural del Baix Llobregat. 2001. Fotògraf desconegut. Arxiu Comarcal del Centre d’Estudis Comarcals. Fons Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat.

Lliurament del premi Agna Canalias de Literatura dins dels Premis de Reconeixement Cultural del Baix Llobregat. 2001. Fotògraf desconegut. Arxiu Comarcal del Centre d’Estudis Comarcals. Fons Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat.

Lliurament de la Creu de Sant Jordi. 2005. Fons Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat.

Lliurament de la Creu de Sant Jordi. 2005. Fons Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat.

Data d'actualització:  25.08.2014